Dèiem això de l’honor suposadament les o ferit de la marededeu andalusa, i com un concepte tan caspós (i mafiós: penseu en els homes d’honor) es podia incorporar tan fàcilment al llenguatge de la suposada esquerra espanyola. Per matar-lo (el tema, no pas l’honor, deumenguard), només afegiré que recordo amb tota nitidesa el dia que, acabats d’entrar a casa uns convidats, l’àvia ens va dir a la canalla, discretament, en veu baixa: “Deixeu estar els tebeios i aneu a fer-los els honors“. Era molt nano, però em va quedar gravat per sempre més.
Passem a l’altre element del sintagma. Restituir forma part de la immensa família (la segona més nombrosa del diccionari, amb un parell de centenars de derivats) del verb estar, igual que altres verbs ben semblants com ara constituir, destituir, estatuir, substituir o també, alerta, prostituir (i aquí sembla inevitable pensar fins a quin punt les ideologies de l’espanyolitat es prostitueixen quan el que està en joc és la sagrada unidaz). La branqueta concreta de restituir és modesta: un verb, un substantiu i tres adjectius (restituïble, restituïdor i restitutori). Alerta, i una santa, que encara no afegeixi valor lingüístic sempre dona pedigrí a la cosa: santa Restituta, que es veu que és d’origen berber, màrtir de les esglésies catòlica romana (tu diràs) i ortodoxa oriental. Sembla ser (no està demostrat) que era filla de Cartago i que va ser torturada per l’emperador romà Dioclecià.
Ara bé, la curiositat més rellevant de la família és que el verb és polisèmic i té un segon significat en el camp de la cartografia pràcticament desconegut de tothom: “Aixecar el mapa d’un terreny a partir de fotografies aèries, observades en estereoscòpia”.
Concretem. Que la reparació d’un dany que lesioni l’honor, doncs, es vehiculi a través del verb més estàtic de tots (i mai tan ben dit) té la seva rellevància, perquè connecta directament amb la idea religiosa de l’existència, que assegura que hi ha pilars immutables que han de ser d’una manera i no poden ser de cap altra, sota cap circumstància. Això és així perquè ho diu déu i s’ha acabat el bròquil, seria el principi. Molt típic de les religions i de l’espanyolisme, que ben sovint en sembla ben bé una. La immutabilitat de les coses (allò tan absurd d’Espanya com a fet anterior a tota creació, que els adeptes, tanmateix, acientífics com són, s’acaben creient a còpia de dir-s’ho).
En fi, com que quan es tracta de sectes no hi ha discussió ni raonament possible, jo, directament, restituiria la Restituta en comptes de l’altra i au, a riure.