Alguns manuals de teoria econòmica diuen que, si es doblés el preu de la sal comuna, en continuaríem consumint la mateixa quantitat diària que abans de l’augment de preu. Aquest és un exemple il·lustratiu d’una elasticitat de preu alta, que al meu parer pocs altres articles, productes i serveis tenen.
A l’altre costat, tenim tota la resta d’articles, productes i serveis, on la demanda, en major o menor grau, és sensible a les variacions de preus. Saber si ens trobem amb un article o servei d’alta, mitjana o baixa elasticitat de preu, és cabdal a l’hora de prendre decisions respecte als preus. En aquest aspecte, una decisió, que crec il·lògica, fou la que va prendre fa anys el Consell General en establir en un 21% l’impost sobre el valor, en la importació de whisky. Fins aleshores havia estat d’un 8%, entrant a Andorra, a la setmana, una mitjana de 3 contenidors, de 20 o 30 peus, amb whisky, principalment escocès. Després del canvi de percentatge de l’impost d’entrada, Andorra importava la mateixa quantitat de contenidors, però a l’any. És ben evident que el whisky era, i és, un producte d’elasticitat de preu baixa, com ens mostra el resultat d’haver augmentat molt la taxa de gravamen.
Vull creure però que la decisió d’augmentar l’impost d’entrada a Andorra venia motivada més per pressions provinents dels governs dels països veïns i la pròpia UE, que per un afany recaptatori del Consell General. Whisky i formatge encapçalaven aleshores la llista dels productes més importats a Andorra, dues partides que convidaven a treure’n suc, però no tant, com patí el whisky. Pel formatge la puja de l’impost fou moderada. Crec recordar que passà del 3 al 5%.
Mai he pogut arribar a esbrinar perquè el conyac era gravat per un impost d’entrada a Andorra del 15%, en lloc d’un 21% com el whisky, essent espirituoses ambdues begudes. Al meu entendre l’impost sobre els perfums hauria de ser igual o major, en tractar-se també d’uns articles de luxe.
Amb l’entrada d’Espanya a la UE va quasi desaparèixer el diferencial de preus amb el país veí. El mercat de demanda que havíem estat, de sobte, va esdevenir d’oferta, cosa molt diferent, com hom sap. No es produí al meu parer una adaptació a la nova realitat ni tampoc es canvià d’estratègia comercial. Al contrari, penso que es va produir una fugida endavant per part d’alguns empresaris que augmentaren llurs marges comercials, en lloc de disminuir-los, la qual cosa comportà una creixent disminució de llur xifra de negoci, any rere any, en deixar de venir a comprar a Andorra molts de llurs clients habituals de l’altre costat de les nostres fronteres.
Sempre he pensat que una reducció de preu dels lloguers de locals comercials i habitatges, com també de marges de guany i de tant per cent d’impost d’entrada, hagués estat beneficiosa pel país. En desaparèixer el diferencial de preus, es va voler continuar com abans, com si res hagués passat, sense corregir trajectòria, com era recomanable.
Unes autocorreccions del propi mercat de consum, generades per una probable regressió de la demanda, poden trencar l’actual inèrcia inflacionària abans que es consolidi. A la tardor potser retrobarem el nivell de preus d’abans de la pandèmia. Almenys així ho espero. Sense establir, en paral·lel, una millora de salaris i pensions, crec que no són assumibles pel mercat, com a permanents, els elevats encariments que han experimentat bona part de productes i serveis que consumim d’ordinari, sobretot aquells dels quals som captius, com poden ser els queviures, l’energia i l’habitatge. Sens dubte, frenant el nostre consum podem contribuir a gaudir de millors preus i qualitat. No crec que els alts preus hagin vingut per quedar-se.