El color de la nostra pell, l’idioma que parlem, els nostres accents, i les nostres cultures no compten per a res als ulls d’una malaltia contagiosa. En el nostre sofriment, en el dolor de perdre un ésser estimat, som completament iguals, febles, i sense respostes. Tots volem tenir el control. Ens imaginem capitans i amos del nostre destí. La realitat és que avui, més que mai, podem controlar parts importants de les nostres vides.
Estem submergits en un món que mai haguéssim imaginat. Molts senten por, ansietat, incredulitat. El desconegut espanta. Hem d’enfrontar preocupacions físiques, econòmiques, emocionals. Els pares es preocupen pels seus fills i els fills es preocupen pels seus pares. Quant de temps podem seguir així?
El virus porta desesperació en molts sentits al món, però també genera actes de bondat. Són temps difícils per al món mentre el coronavirus es continua propagant.
La quarantena també ha obligat a recordar alguna cosa que moltes vegades se sol oblidar: tots estem junts en això. Tots vivim en el mateix planeta. Podem provenir de diferents països, de diferents cultures, creences i religions. Però ara és moment d’entendre que protegint-nos els uns als altres és com es tirarà endavant.
Enmig de la tempesta i la incertesa s’han vist iniciatives precioses entre veïns i comunitats, tant físicament com en línia, que no solament demanen que recordem que tot estarà bé, sinó també regalen esperança. Ens fan sentir acompanyats, malgrat estar distanciats físicament.
Una cosa positiva és aprendre a valorar les petites coses, tant les que avui es tenim com les que no. A ser agraïts i adonar-se que fins i tot enmig d’aquests moments plens d’angoixa hi ha coses que poden no semblar tan grans, però que si es veuen amb deteniment tenen molt valor: el temps amb els fills, escoltar les seves rialles, sentir les seves abraçades, dormir al seu costat, jugar i aprendre amb ells, escoltar aquestes preguntes innocents provinents de les seves ments plenes de curiositat, els gestos d’afecte que tenen amb els éssers estimats, les trucades telefòniques a aquells que no estan al nostre costat.
A hores d’ara, curiosament, la unitat es fa des de la distància, i això han demostrat persones que, des de les terrasses, les seves finestres o els seus balcons, envien un missatge d’alè i d’esperança. Al coronavirus el vencem entre tots.
Potser aquesta crisi ens està recordant el que ens hauria de preocupar sobre les nostres vides. Potser ens estigui ajudant a distingir entre el que té sentit i el que no té sentit.
Potser el coronavirus ens està ensenyant el que realment importa.
Hi ha molts comentaris al respecte i cap estudi seriós que hagi vinculat soques de virus amb mortalitat.