La setmana passada parlava de la meva vida nova. De cop s’ha d’aprendre o recordar que cal fer coses per obligació i sense cap motivació. La paciència i l’espera esdevenen companys d’aquest viatge nou. Obligat a tornar a recordar estratègies per a poder assolir objectius de vida sense motivació. Perquè la motivació sens dubte és una gran eina, un fantàstic combustible.
Però, l’obligació és avançar i millorar amb aquest combustible o sense. En llenguatge del carrer. All i aigua a fotre’s i aguantar-se. Cal superar-se un mateix quan saps que ho necessites. Tens l’obligació cap a tu mateix com a persona de millorar si estàs malament. I ho has de fer amb ganes o sense. Notar les petites millores és una llum petita que apareix al final del camí.
Una petita llum que hauria de ser una gran alegria i es converteix només en una confirmació que el camí encara és llarg i potser també que ets en el camí correcte. Val la pena dir que un s’ha d’estimar a si mateix, encara que sigui poc, per a seguir endavant i fer el camí correcte per difícil i llarg que aquest sembli.
Si no és així flac favor farem a les poques o moltes persones que ens envolten. Tancaré aquest article amb una famosa frase. “La vida és allò que et va succeint mentre t’entestes a fer altres plans” (John Lennon).
Tots els articles a www.juanjuncosa.com