Un greuge comparatiu

Lluís R. Samper Pascual

En tancar l’any 2023, el nombre total de persones beneficiàries d’una pensió de jubilació de la CASS era de 13.308. L’import mitjà de la prestació aleshores era de 685’9 euros mensuals, al meu parer totalment  insuficient, per a fer front a l’alt cost de la vida i el del lloguer d’un habitatge a Andorra.

Del conjunt de 13.308 persones beneficiàries d’una pensió de jubilació, 7.248 havien cotitzat més de 20 anys, percebent, per la prestació de vellesa, un import mitjà de 1.047 euros mensuals, que al meu parer tampoc arriba a cobrir les necessitats econòmiques, en un entorn inflacionista com l’actual.

És obvi que els més perjudicats per la insuficiència de l’import de la prestació són els que la tenen per sota de l’import mitjà, a causa d’haver cotitzat un sou baix, haver treballat a mitja jornada o altra  motiu. Els passa el mateix als que la pensió la tenen per sobre de l’import mitjà, llevat que hagin tingut un sou alt o hagin comprat punts durant la seva vida laboral.

Considero un greuge comparatiu que a una persona que no ha cotitzat mai o molt poc se li atorgui una pensió de solidaritat sencera, o donat el cas un complement no contributiu, fins arribar de 1.200 euros al mes, mentre que a una persona que a cotitzat més de 20 anys s’hagi de conformar amb la meitat o menys perquè sumant la pensió pròpia i la del cònjuge sobrepassa uns pocs euros el topall del barem dels serveis socials.

Es tracta principalment d’un biaix de gènere car les dones són les principals afectades, en mostrar llacunes de cotització, per tenir cura d’ascendents i descendents. En general, elles han cotitzat sous més baixos que els dels homes. Les estadístiques es neguen a mostrar-nos llurs salari i sou mitjans de les dones. Com recomana el darrer estudi actuarial, es fa necessari establir una pensió mínima.

TOTES LES NOTÍCIES