Roda el món i torna el mot: Suplicatori

Entremig del carrusel d’aquest tombant d’any, farcit de suculències per als qui observem el conflicte hispano-català (, en el fons, la vida) a través dels mots, hi ha hagut un terme que s’ha mantingut ferm, sense defallir en la seva reivindicació de merescut protagonisme: el suplicatori que la justícia espanyola té previst adreçar a l’europea per recuperar els ostatges Comín i Puigdemont.

Gratant l’hemeroteca, resulta que aquest terme de ressonàncies religioses ja va tenir el seu moment de glòria fa poc més de tres anys, quan la víctima de l’enèsim tripijoc de l’espanyolisme era el conseller Homs. Aquell cop ens vam centrar en la dimensió més poètico-litúrgica del mot, si és que es pot dir així; però vam passar completament per alt un altre aspecte, certament interessant. Suplicar, això sí que ho vam dir, deriva del verb plegar (cosa que no resulta tan sorprenent si pensem en el significat original de plectere, plexum, ‘entrellaçar’); el que no vam comentar va ser el sorprenent nombre de parents que té, oimés tractant-se d’un verb que no és precisment de primera necessitat. Però ves per on resulta que plegar té uns quants fills directes, com ara aplegar, replegar, arreplegar o desplegar, cadascun amb les seves branques corresponents, i una corrua de derivats cultes a partir de la forma plicareaplicar, complicar, explicar, implicar, replicar i, és clar, suplicar. Però no solament verbs; també tenim substantius com còmplice, plica o plexe i adjectius com implicit. Un centenar de derivats donen per a molt, tant que ens podríem lliurar a un d’aquells exercicis literaris que solem practicar consistent a concentrar el màxim nombre possible de parents en una sola frase.

Però avui no ho farem. Perquè ens convé més fixar-nos en un d’aquests mots, l’últim de tots, el derivat que tanca aquesta llista tan nombrosa. Que no és altre que, atenció, suplici: ‘Sofriment corporal greu imposat com a càstig i que pot ocasionar la mort’. Aquest n’és, tanmateix, el significat modern, perquè en origen suplici, que és l’anostrament de la forma llatina supplex, ‘el qui flecteix els genolls suplicant’, tenia el significat de ‘súplica per a apaivagar els déus’. Sabent això, ara el quid de la qüestió rau a esbrinar si qui s’agenolla és el tribunal espanyol i el destinatari del prec el TJUE o, diversament, els suplicants som nosaltres, pregant a nostro senyor que posi una mica de seny en aquest espanyolisme tan ofuscat que ha esdevingut un veritable suplici per a la vergonya democràtica.