Montse barderi
Montse Barderi, autora de ‘La memòria de l’aigua’

L’escriptora, periodista i filòsofa sabadellenca Montse Barderi és l’autora de ‘La memòria de l’aigua‘ (Columna, 2019), una novel·la que enllaça tres generacions de dones – àvia, filla i néta – que, des de finals del segle XIX, viuen tot el procés d’industrialització, a la Catalunya més pobre. Aquesta obra ha estat guardonada amb el premi Prudenci Bertrana 2019.

Què et va inspirar a escriure ‘La memòria de l’aigua’?
La mort de la meva mare. És un homenatge a les dones catalanes, pobres, nascudes als anys 20. Que a diferència d’algunes poques dones de classe treballadora no van tenir la política (ni el comunisme ni l’anarcosindicalisme) per sortir del destí que tenien marcat.

portada de La memòria de l'aiguaPer què vas escollir aquest context històric?
El context va venir determinat per la memòria de la meva àvia i la meva mare.

I com és la relació entre les tres protagonistes?
Com totes les relacions entre mares i filles i nétes i àvies, plenes de llums i ombres.

Què et diuen les persones que han llegit l’obra?
Que quan acaben van corrents a abraçar la mare o l’àvia si encara és viva.

Per cert, malgrat les adversitats, la teva literatura també aposta per l’humor.
M’agrada l’humor, la ironia, perquè és una altra manera de pensar les coses, sense la gravetat del tremendisme. Tot i que també m’agrada molt ser una ‘drama queen’.

Per què escrius alternativament assaig i novel·la?
En el fons sempre faig el mateix amb una sola veu… novel·les molt reflexives o reflexions molt novel·lesques, crec que sempre sóc jo, sempre dic els grans temes que em persegueixen. L’amor, la vida amb sentit, la creativitat, la cultura…

Com a especialista en estudis de gènere, què ens cal potenciar més socialment?
Ens cal no tenir una intel·ligència tan procedimental i tan poc connectada amb la realitat. Procedim molt bé, amb un gran discurs, i escoltem grans discursos feministes per exemple de la mà de molts polítics però el nostre país porta 131 presidents de la Generalitat, i cap dona. Fins quan?

Per últim, com valores haver estat nomenada comissària de l’Any Teresa Pàmies?
Ho valoro com un regal de la vida. Que ningú dubti que jo he tingut el millor any commemoratiu del món i de la història de la humanitat: he commemorat el centenari d’una gran escriptora amb el que segurament serà l’únic escriptor commemorat d’aquí a cent anys, Sergi Pàmies.


Per Ramon Texidó 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada