Un element important de les reformes econòmiques a Rússia, a mitjans dels anys 90, durant el desmembrament de la Unió Soviètica, fou la privatització de les indústries russes. Els reformistes del govern de Yeltsin volien accelerar la privatització per a fer cada cop menys provable la possibilitat de retornar al sistema comunista.
Es tractava de desenvolupar a marxes forçades una classe capitalista en el si de la societat russa. Estaven convençuts de que privatitzant fàbriques i empreses podrien lluitar per a sobreviure i, per tant, albergar l’esperança de recuperar-se de l’escassa competitivitat dels negocis russos.
Inicialment, el govern rus va implementar un sistema de vals o bons. Cada ciutadà podia, en teoria, esdevenir accionista en la privatització de la indústria russa, per un import de 10.000 rubles. Els vals governamentals es podien vendre, comprar o bescanviar per participacions en empreses especifiques.
Una part dels russos no es beneficià de tan complicada possibilitat. A finals de 1992, només una tercera part d’empreses comercials i de serveis havien estat privatitzades. La segona onada de privatitzacions tingué lloc durant en el bienni 1994-1995.
Segons reflectia la premsa escrita del bienni, el procés beneficià principalment als amics de qui detenia el poder en aquell moment, entorn que s’enriquí enormement comprant vals a qui en posseïa per a permetre al grup adquirir empreses per molt pocs diners.
En particular, es feren amos de les companyies russes que explotaven els recursos naturals, venudes a preus per sota dels recomanats pel Fons Monetari Internacional, adquirits per grups de pressió propers a Yeltsin, la seva germana i al nucli dur del poder.
Gràcies a llurs contactes polítics, els oligarques controlaven amplis sectors de l’economia russa. Molts d’aquests oligarques compraren empreses a preus irrisoris. Més endavant veurem com, al meu parer, se les van enginyar per a dur a terme l’operació de fer-se’n amos.
Els oligarques russos tenien el gruix de llurs fortunes dipositades a l’estranger, en dòlars. Com que el ruble havia estat devaluat un 50%, aprofitaren l’avinentesa per a repatriar els dòlars a Rússia, ço que els permeté obtenir, en l’operació de canvi de moneda, el doble de rubles que en el seu dia havien esmerçat en comprar dòlars.
No cal dir que per als oligarques russos fou una operació rodona, segurament planificada, que els permeté, no solament comprar industries a preus molt baixos, sinó també sortir beneficiats pel canvi de dòlars a rubles. En realitat, cada ruble que empraren per la compra, només els costà 50 cèntims d’aquesta unitat monetària.
En abandonar Rússia el sistema comunista, es produïren moltes més conseqüències negatives que les evocades, entre les quals cal citar, una menor esperança de vida, i el deteriorament o desaparició de serveis públics, dels que els russos havien gaudit, com pot ser la sanitat. La privatització dels serveis públics suposà haver-los de pagar íntegrament o en part, la qual cosa feu que els 10.000 rubles aviat fossin gastats, produint als russos un majúscul empobriment.