El finançament de les pensions a Andorra

Lluís Samper
Lluís R. Samper Pascual

Al costat de les cotitzacions, la llei preveu el finançament de les pensions de vellesa, mitjançant altres fonts, que per llei es determinin, com podria ser les taxes sobre el consum de carburants, tabac, alcohol, cànon d’electricitat, els guanys generats per Andorra Telecom, l’IRPF, el joc o altres. Fins ara, res s’ha fet sobre el particular.

Respecte al Fons de Reserva de Jubilació, l’estat es compromet per llei a mantenir-lo com a mínim amb l’import que presenti el 31 de desembre de l’any anterior al primer any en que els ingressos per cotitzacions i recàrrecs d’aquesta branca siguin inferiors a les aportacions contributives al seu càrrec més les despeses administratives que corresponguin.

Tanmateix crec que el compromís és insuficient. Hi trobo a faltar que de forma explícita directament garanteixi les pensions i llur poder adquisitiu mitjançant la vinculació de les pensions a la variació real dels preus, en lloc d’utilitzar el factor de sostenibilitat o l’IPC. Per un altre costat, considero que una disposició legal hauria de fixar l’origen dels fons públics que ja des d’ara es volen destinar al Fons de Reserva de Jubilació, precisant a la vegada en quants anys es vol assolir l’objectiu d’esmerçar en pensions un 12% del PIB en lloc d’un  insuficient 6% com ara. D’Europa, som un dels països on es cotitza menys per vellesa.

Durant 40 anys, poques modificacions legals s’han dut a terme que contemplin una major expectativa de vida. Voler corregir de cop aquesta mancança em sembla imprudent. Si s’adopten una sèrie de mesures complementàries, crec que pujant de 2 o 3 punts la cotització per vellesa serà suficient pel mig termini. L’estudi actuarial que es fa cada tres anys permetria corregir trajectòria, si cal.  He de dir que tots els estudis actuarials duts a terme fins ara han fallat en dir a partir de quan es produirà el  dèficit de la branca de vellesa, data que sempre es sobrepassa, sense que els negres vaticinis es compleixin. Estic convençut que llurs apreciacions són desencertades a causa d’un llarg seguit de variables aleatòries imprevisibles com pot ser el nombre d’assegurats que reclamaran la seva pensió o be el nombre de cotitzants per cada jubilat. De moment, cada any, les cotitzacions per vellesa són superiors a l’import que s’esmerça en pensions de jubilació. Fins quan? No ho sé, però crec que encara hi ha un cert marge per ser optimistes, perquè, les pensions, estic segur que es podran continuar pagant 50 o més anys, a condició d’efectuar esglaonadament alguns canvis i retocs, a partir d’ara.

Les mesures més importants per intentar rellançar el sistema, al meu parer serien les següents:

  • Ajustar el factor de conversió als valors vigents d’esperança de vida.
  • Augmentar gradualment la cotització per vellesa, que és troba entre les més baixes d’Europa.
  • Limitar a un import determinat la suma de la pensions, tenint en compte les de fora.
  • Suprimir que legalment sigui compatible la pensió de vellesa amb el treball remunerat.
  • Establir imports màxims de les pensions i també de cotització, suprimint les vigents reduccions per trams.
  • Fer cotitzar als assegurats indirectes
  • Demanar més anys de cotització entre Andorra, França, Espanya i Portugal, per tenir dret a pensió de jubilació vitalícia.
  • Retornar a l’assegurat les cotitzacions per vellesa acumulades més interessos legals, en forma de capital, en tots els supòsits en que no es pugui optar a la pensió vitalícia.
  • Fer contribuir per vellesa les pensions d’invalidesa anteriors al 2008.
  • Blindar que el trànsit d’invalidesa a vellesa anticipada no perjudiqui a l’assegurat.
  • Prendre exemple de Luxemburg, on cotitzen a parts iguals, govern, empresari i obrer.
  • Encomanar als economistes, en plantilla del Fons de Reserva de Jubilació, que directament gestionin i prenguin a càrrec la custodia de la cartera d’actius de propietat de l’ens, ara dipositats en entitats financeres, de dins i fora del país.
  • Deixar de deduir cotització per malaltia a les pensions pagades a l’estranger, si a l’assegurat corresponent no se li dona cobertura sanitària.
  • Alliberar les pensions de despeses bancaries a destí.
  • Recuperar el vell projecte CASS de caixa hipotecària, promoure habitatge de venda i, si es vol, de lloguer com ara.
  • Fer anar a càrrec de l’estat, i no de la CASS, totes les prestacions socials no contributives, com per exemple l’estada en residències de persones grans que no pateixen cap malaltia o disfunció.
  • Concedir als pensionats una mensualitat extraordinària anyal o almenys una de lineal.
  • Implementar el tercer pagador generalitzat, pels pensionistes.

Per determinar quin model de seguretat social sostenible, volem (o podem) dotar-nos, crec que en el marc d’ un procés participatiu, s’hauria d’obrir un debat a l’entorn del tema, entre els partits polítics i entitats socials essent llurs conclusions objecte d’un plebiscit vinculant.

Al meu parer, no cal endarrerir l’edat de jubilació. Considero que mantenir les persones grans treballant més enllà dels 65 anys compromet llur seguretat per les professions anomenades de risc. Hom sap que conforme entrem en anys perdem reflexes. Des del punt de vista econòmic no resol el tema i fa postergar l’entrada dels joves al món del treball. Si obrim el mercat laboral als joves tindrem com avantatge que cotitzen per vellesa mentre que els jubilats que encara treballen no ho fan. És obvi que, si es duu a terme , el relleu generacional als 65 anys per la CASS comportarà majors ingressos de cotització per vellesa. De romandre al món laboral fins als 72 anys, a partir dels 65 amb compatibilitat del treball amb la pensió de jubilació, només en surten beneficiats, en general, els treballadors sedentaris, les professions liberals i sobretot les persones amb alt poder adquisitiu, perquè tenen millor salut i per tant viuen més anys . En canvi, aquelles persones que tenen la salut delicada o deteriorada pel desgast que han patit es veuran perjudicades. Mònaco acaba de passar dels 62 als 65 l’edat de jubilació. No veig per quina raó nosaltres l’hauríem de traslladar més enllà.

Cal reduir les pensions de jubilació? De fet, les actuals, ja han estat reduïdes perquè, en congelar-les durant tants anys, han perdut, de llur poder adquisitiu, un 28% o un 40%, segons quina font informativa es consulti. Pel càlcul de les pensions futures, la normativa vigent fa una distinció clara entre els punts adquirits abans del 2014, respecte dels cumulats després, penalitzant fortament aquests darrers, a l’hora d’establir l’import de la pensió, amb reducció, per trams, d’un 25%, 50% i 75% segons es superi 2, 2’5 o 3 vegades el salari mínim. En aquest moment, l’import mig de la pensió de jubilació és de 643 euros, la d’invalidesa passada a vellesa és de 666ˋ66 euros, imports a tota llum extremadament baixos per a que a sobre se’ls apliqui noves reduccions de la mena que siguin. Al meu entendre, en lloc de reduir-les, el que s’hauria de fer és augmentar-les, sobretot les més baixes, posant-les al nivell de la resta de països europeus i de l’alt cost de la vida a Andorra.

Una major expectativa de vida, al meu parer hauria de ser motiu de goig per a la societat i malauradament sembla que ho és de preocupació, tant pel poders públics, com per part del ciutadans.

Són temps per millorar la gestió i evitar errors com els comesos en el passat. Convindreu amb mi que als nostres fills els hem de deixar una seguretat social que tingui validesa per cinquanta anys més, com a mínim, si cal amb algun retoc de tant en tant.

TOTES LES NOTÍCIES