Títol: El manual de dibuix definitiu
Escriptor: Enric Lax
Il·lustrador: Enric Lax
Editorial: Ekaré
Pàgines: 91
Edat: A partir de 7 anys
En un mercat editorial com l’actual, que peca de certa homogeneïtat i poc risc, trobar llibres com El manual de dibuix definitiu és una alenada d’aire fresc. I encara més perquè el signa un autor de casa.
Enric Lax (Granollers, 1992) va estudiar il·lustració a l’Escola d’Art i Disseny Serra i Abella i va especialitzar-se en il·lustració editorial a l’Acadèmia de Belles Arts de Bolonya. Actualment viu a Brussel·les i exerceix de professor d’art per a infants. Lax va ser finalista als premis Junceda 2014, i en l’àmbit editorial va estrenar-se com a autor total amb l’àlbum Hi ha algú? (Sd·edicions, 2019).
El manual de dibuix definitiu, que va merèixer el Premi Baba Kamo 2023, és un llibre original i divertit de difícil classificació, que juga a trencar els límits i les etiquetes. Se’ns presenta com un manual de dibuix i, malgrat que aquest «definitiu» del títol sona sospitós, ens ho podem arribar a creure mirant la coberta, la portada i, fins i tot, el sumari, que més aviat és un índex. Però, a la primera lliçó, «Com dibuixar un elefant», ja descobreixes amb un somriure que l’objectiu de l’obra no és donar-te les claus per a aprendre a dibuixar. La cosa no va de tècnica, va d’enginy.
Lax busca dessacralitzar l’acte de dibuixar, i ho fa amb un registre humorístic que se’n fum de les obres que pretesament et donen la fórmula per a ser un artista. En l’última part del llibre, fa un al·legat a favor de l’error, de practicar sense obsessionar-se, com a parts importants del procés creatiu. És un llibre per a totes les edats, que promou la mirada atenta sobre les coses, observar el nostre entorn amb esperit juganer i la ment oberta.
Tot i que intenta endreçar-se per temes —animals, plantes, parts del cos, miscel·lània i invents humans—, les transformacions humorístiques en què basa el seu mètode no accepten apartats: un llumí pot convertir-se en un patinet, una cèl·lula eucariota en una orella o un saltamartí en una grapadora. Entremig de les lliçons trobem algunes escenes il·lustrades a doble pàgina que recullen els elements que hem après a dibuixar al llarg del llibre, de manera que funcionen com una mena de joc de busca i troba. Filant molt prim, em pregunto si es podria haver mantingut la idea tan suggeridora de zoom que existeix entre les dues primeres escenes dibuixades. I potser també si el ritme de surrealisme ascendent de tota l’obra podria haver estat encara més exagerat.
En tot cas, ens alegrem que Lax s’hagi animat a indagar per aquesta via comunicativa més experimental, no narrativa, que combina disseny, joc, humor i surrealisme, no gaire explotada pels il·lustradors de casa nostra. L’afegim a la llista, amb permís de Miquel Obiols, amb la clàssica sèrie de Carles Cano i Paco Giménez En què es diferencien… (Aura, 1993), l’imprescindible Sinfronteras, d’Imapla (Libros del Zorro Rojo, 2017), l’enginyós La gota moja a la gata maja, d’Olga Capdevila (A Buen Paso, 2016) o l’extraordinari Llibre de meravelles, de Pere Ginard (Libros del Zorro Rojo, 2023).
Glòria Gorchs / Clijcat / Faristol