Des de la més tendra infància estem dotats dels instints de supervivència necessaris per a fer front a la por, quan percebem perill o ens sentim insegurs. La por ens protegeix car ens alerta del perill i ens prepara per gestionar-la. Sentir por és el més natural del món. Ens ajuda en alguna situació que es presenta al llarg de la vida.
És una de les més bàsiques emocions. Està inserida en el nostre sistema nerviós i actua com a instint. La por pot ser quelcom semblant a una advertència o un senyal per a que actuem amb cautela i siguem curosos.
A l’igual que totes les altres emocions, pot ser lleugera, mitjana o intensa, depenent de la situació i de la persona. Pot ser breu o d’una certa durada. Quan sentim perill, el nostre cervell reacciona a l’instant enviant senyals que activen el nostre sistema nerviós, és a dir «ens puja l’adrenalina».
Davant la por, es produeixen respostes del nostre cos, com palpitacions, respiració ràpida i increment de la pressió arterial. Una de les pors més esteses és la de parlar en públic, sigui llegint un exercici a classe, tenir la paraula en uns assemblea o impartir una conferència.
Crec que, per sort, la por ens atura. Ni que sigui durant uns segons, ens permet moderar el nostre impuls i guanyar en reflexió, sempre tan necessària. Massa sovint actuem més per impuls que per reflexió.