Per a celebrar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, m’ha semblat adient evocar, ni que sigui breument, la vida i l’obra de Simone de Beauvoir, figura cabdal del corrent filosòfic existencialista, molt en boga en els anys 60 del segle passat. Nascuda el 1908, morí el 1986, deixant un ric i extens llegat literari, on reflecteix de forma aprofundida el seu pensament.
Feminista acèrrima, participà activament en la defensa dels drets de les dones. Amb els anys adquirí una progressiva consciència social i política. Amb Jean-Paul Sartre, fou una espècie de mite, que mostrava fins a quin punt es podia compaginar una relació que guardés, a la vegada, un respecte essencial cap l’altre i una llibertat individual en front a terceres persones.
Centrà gran part de la seva obra en el concepte d’igualtat, insistint en que les nenes i els nens i les dones i els homes haurien de tenir les mateixes possibilitats de ser feliços. Deia: “El feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament»”. Afegia: “El problema de la dona, sempre ha estat un problema d’homes”.
Sostenia que «No es neix dona: una arriba a ser-ne. La personalitat d’una no es defineix pels seus gens, ni per la seva condició femenina».
Com a colofó, reprodueixo la que considero una de les seves millors frases: “El dia que una dona pugui no estimar amb la seva debilitat, sinó amb la seva força, no fugir d’ella mateixa, sinó trobar-se, no humiliar-se, sinó afirmar-se, aquell dia l’amor serà per a ella, com per a l’home, font de vida i no un perill mortal“.