Deixem a mà esquerra l’antic ajuntament i arribem a la font de la plaça de la Vila, la plaça de la República. Va ser també aquest camí el que va fer la comitiva que el 28 de desembre de 1948 a les 11 del matí va sortir de l’Ajuntament amb el fèretre de Pompeu Fabra a les espatlles.
Dotze corones de flors naturals al capdavant de la qual hi havia les autoritats: Antoni Rovira i Virgili, Pau Casals, Ferran Rahola, Víctor Torres, Josep Tarradellas, Martí Barrera, Manuel Serra i Moret…
En entrar el fèretre al temple, l’orgue va fer sentir les notes de l’himne nacional de Catalunya. Durant l’ofertori, presidit per l’abat mitrat de Sant Miquel de Cuixà i oficiat per mossèn Joan Tarré, que va venir de París, Pau Casals va interpretar tres peces: Dolça mort, que és una coral de Bach; una ària del Llibre de l’orgue, també de Bach, i el Cant dels ocells. En sortir de l’església, Pau Casals va tocar a l’orgue Els segadors.
L’església de Sant Pere va ser reconstruïda al segle xvii sobre la base d’una església romànica, de la qual només es manté el campanar (segle XII). L’exterior de l’església, sobri, contrasta amb la riquesa del mobiliari interior. Destaca, per damunt de tot, el retaule barroc de l’altar major, obra del manresà Josep Sunyer (1673-1751), i l’orgue que van construir els germans Honorat i Antoni Grinda, reconeguts orgueners que, tot i ser de Perpinyà, tenien ascendència italiana. Són 3 teclats manuals de 54 notes cadascun, 30 notes als pedals i més de 2.500 tubs.
CURIOSITATS
Pau Casals va viure, també, a Prada alguns anys d’exili: de 1942 a 1948. Podem anar fins al número 34 de la carretera de Rià per veure la vil·la Colette, la casa on es va estar el gran violoncel·lista.
A menys de 100 metres però a l’altra vorera, en un passeig ran de carretera, hi trobareu un petit monument dedicat a Pompeu Fabra. L’entitat Terra Nostra el va erigir l’agost del 2016. Hi diu: «Catalunya Nord a Pompeu Fabra / Genial ordenador de la nostra llengua». Situats ben bé al davant, hi veiem «emmarcat» l’alberg Pau Casals i, al fons, el Canigó com si fos una imatge de postal.
David Paloma / Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya