Viu la vida: Fibromiàlgia, el dolor constant

Roser Rodríguez Jerez
Roser Rodríguez Jerez

No recordo quan va començar tot, però des de fa molt temps que no sé el que és viure sense dolor. Un dia vaig escoltar a una persona parlar de la fibromialgia i vaig entendre que el dolor finalment podria tenir una resposta.

Després de tot aquesta síndrome m’ha portat a descobrir coses, que ha desencadenat en un aprenentatge i creixement personal, que avui em permet escriure en aquest article. I és que el primer pas per conviure amb el dolor, és aprendre a escoltar el teu cos. Un sap els límits que té, però depèn d’un posar-los en ordre. No només em refereixo a la capacitat física, sinó també a l’emocional.

Assumir més treball del què realment pots fer; carregar amb el pes emocional de la teva família; guardar el que sents i no manifestar-ho, són algunes de les males pràctiques que poden desencadenar en el dolor crònic. Per això, el segon pas és fer alguna cosa per les teves emocions. Buscar ajuda amb un psicòleg, algun terapeuta de Flors de Bach o simplement conversar amb una amiga, alliberarà la teva ànima i deixarà anar la tensió corporal.

Em sento sempre cansada, sense ganes de res, amb fred, estrès. Els mals de cap formen ja part de mi. M’acompanya constantment un dolor intens de genolls, de músculs (les agulletes que mai es treuen), punxades, rampes i nombrosos distraccions. No es pot suportar.

No importa que aquest dia no t’hagis mogut, que no hagis fet algun esforç extra. Tan sols el fet d’aixecar el teu cos del llit ja cansa, perquè està rígid i fa mal. Tot cau de les mans, tot pesa, tot cansa, tallar, subjectar plats, eixugar-te els cabells i treballar millor no en parlem.

El sofà no és còmode, el llit tampoc. Tota la roba és incòmoda, tot sobra, tot costa. Com estàs morta de dolor, no pots estar amb la gent. És igual si és poc o molta estona, ho mesures tot (amb quanta gent vaig a haver de relacionar-me així, on i com vaig a estar, no podré (és el que penses). Així, deixes de fer la vida social que sempre t’ha agradat.

Et quedes en blanc. És difícil comentar alguna cosa, intervenir en una conversa, donar una opinió. Les distraccions es tornen més constants i tenen majors conseqüències. Això t’enfonsa.

Els símptomes s’agreugen, ja no hi ha dies bons en els que tens una mica d’energia; sembla que t’han mossegat, clavat vidres, que mai se’n van a anar aquestes sensacions, ni les agulletes, ni la grip. De vegades, tens l’esperança que sigui una cosa passatgera, però no para. Ningú et pot tocar.

Et tornes hipersensible a la llum, al soroll i als comentaris de la gent, és extrem. No pots quedar-te adormida perquè fa mal tot i el cansada que et sents. El dolor et desperta a la nit. El somni no ha estat reparador. Cap medicament fa res.

Pel que fa a les tasques cal prioritzar, deixar alguna cosa sense fer. Hi d’aprendre a prevenir i a preveure que no amoïna, deixar tasques plantejades o acabades, però evitant de totes tensió. Això és molt difícil d’aconseguir, ja que em fa posar mes tensa encara.

En el personal estic sola i trista, angoixa deixar de tenir por esdevé un repte per a lluita contra la malaltia. Però quan estic fora de casa sóc una altra persona, ja que no vull donar llàstima ni pena, llavors faig cara d’alegria.

M’agradaria que la CASS tingués una de les seves principals reunions amb els seus caps per reclamar per a totes les dones, que som moltes aquí a Andorra, que se’ns reconegui la fibromiàlgia com a raó d’incapacitat.