Uns anys enrere, una multinacional farmacèutica, demanà a les autoritats sanitàries de l’Índia que li fos patentat un medicament nou, sol·licitud que li fou denegada, amb l’argument que 20 anys abans, una fórmula semblant havia estat registrada com a patent del mateix laboratori.
Presentat recurs administratiu a les autoritats sanitàries de l’Índia, aquestes es ratificaren en llur decisió. Aleshores accedí a la via judicial, on no li van donar la raó, demanda que tampoc prosperà en arribar al Tribunal Suprem de l’Índia, que confirmà de ple les sentències prèvies.
La multinacional pretenia de totes passades patentar un vell medicament, com si fos nou, tan sols afegint a la fórmula un o més components no actius, amb la finalitat de poder allargar 20 anys més la patent a punt de caducar, impedint així poder ser venut com a genèric, a preu baix.
Un facultatiu de renom, en una conferència a Les Escaldes, afirmà que “els laboratoris farmacèutics no tenen cap interès en que ens curem”. Penso que tampoc tenen cap interès per a que disposem de medicaments a preus assequibles, un cop esgotada la validesa d’una patent.
La industria farmacèutica de l’Índia, compta actualment amb prop de 10.000 laboratoris que elaboren medicaments i vacunes. Ocupa el tercer lloc mundial en volum de producció i el catorzè en valor facturat. S’ha especialitzat en medicaments genèrics a preu baix, cosa que és d’agrair.