Aquesta obra clàssica va ser publicada per primera vegada en català l’any 1965, aprofitant que el règim franquista havia alçat lleugerament la mà censora. Ramon Xuriguera (1901-1966) va fer una traducció impecable, amb una riquesa de vocabulari que haguera impressionat l’autor. Joaquim Sala Sanahuja es va encarregar de la revisió l’any 1986. Concretament jo he llegit la versió d’Educaula62–Les Eines.

Sobre aquesta obra s’ha escrit i s’ha opinat molt; de manera que, per no repetir el que altres enteses han dit, jo sols aportaré poc més que una invitació a llegir-la o a rellegir-la.

Gustave Flaubert va nàixer l’any 1821 a Rouen (França) i va ser molt precoç en l’escriptura: de ben jove va crear la revista Colibrí, la qual redactava íntegrament. Després va començar la carrera de Dret, però va abandonar-la per a dedicar-se a la literatura. Exigent i perfeccionista, buscava le just mot en cada línia. No es deixava portar per la inspiració, sinó per la precisió, procurant desterrar l’opinió pròpia. Açò explica l’esforç i el temps que dedicava a cadascuna a les seues obres.

Madame Bovary és l’obra més coneguda de Flaubert. Quan va publicar-se per primer cop, l’any 1857, va ser criticada per immoral i, tant l’autor com l’obra, van ser processats. Afortunadament, aconseguiren l’absolució.

Explicar breument l’argument no resulta senzill, però ho intentaré igualment. Charles Bovary és un metge rural que fa una vida tranquil·la i mediocre. Durant una de les seues visites mèdiques, coneix Emma, la filla d’un pagès ric. Charles s’enamora de la jove, a qui ha idealitzat fins a l’encegament. La xica accedeix a casar-se amb el metge, creient que d’aquesta forma aconseguirà la felicitat retratada als llibres romàntics que ha devorat. Tanmateix, aviat s’adona que Charles no pot proporcionar-li ni el luxe ni la passió que ella creu merèixer. Així doncs, Emma comença la seua particular rebel·lió. Es nega a ser una bona mare i una bona esposa. Leon, un jove estudiant, i Rodolphe Boulanger, un canalla vanitós, es convertiran en els seus amants. Mentrimentres, Charles de res se n’adona, tan gran és el seu amor per ella. Finalment la decepció i els capritxos d’Emma l’arrosseguen a la perdició juntament amb tota la família.

L’obra ha sigut classificada com un drama. Tanmateix desmereix aquesta etiqueta perquè conté de tot: amor i desamor, sí, però també sensualitat, erotisme, humor, terror, ciència, economia, política, filosofia, etcètera. Amb aquest combinat és impossible avorrir-se, doncs.

La descripció dels personatges, llocs i situacions és tan minuciosa que l’autor aconsegueix posar-te al bell mig de l’escenari. Així, quan el matrimoni Bovary acudeix a la festa d’un marquès, és com si una càmera moderna recorreguera cada racó del castell i s’aturara a enfocar els convidats de dalt a baix, sense presses. El mateix ocorre quan arriben al poble de Yonville. Amb les persones, tanta precisió arriba a ser còmica, perquè no s’atura en les virtuts sinó que continua amb els defectes. En definitiva, l’autor dibuixa en la seua obra amb paraules i ho fa sense pudor ni miraments. Les pinzellades esdevenen descarnadament crues.

Però qui realment és examinada a consciència, és Emma, una de les millors creacions de la literatura. La seua visió fantàstica del món xoca contínuament amb la realitat i li provoca frustració. Se sent estafada amb la vida. Això li produeix canvis constants d’humor: igual s’inflama que defalleix, igual es llança al misticisme religiós que es deixa portar per la luxúria, igual estalvia que balafia… És exagerada, il·lusa, clarivident, ignorant, moixa, dominant, sensual i extravagant. Eclipsa la resta dels personatges, especialment el marit, que de tan servil pareix patètic.

Quant als idil·lis d’Emma Bovary, podrien resultar dramàtics si no fora perquè l’autor renega del romanticisme. Així, quan Rodolphe se li declara per primera vegada, Flaubert intercala les paraules fogoses de l’amant amb el discurs del conseller que ha acudit al concurs de bestiar. Tot plegat resulta còmic.

No m’estranya gens que l’obra fóra qualificada d’immoral en aquella època, perquè algunes escenes estan carregades d’un erotisme que a més d’una persona li degué traure els colors i les calors. Emma es converteix en una amant consumada. Per tant, en aquest sentit, Flaubert es va avançar a la novel·la eròtica que triomfa en l’actualitat.

Com ja he dit al principi, l’autor inclou política i filosofia en l’obra. Ho fa a través dels diàlegs de personatges com són el farmacèutic, el rector, el recaptador o el notari… que discuteixen i defenen acaloradament temes com ara la revolució, la monarquia, la lliure educació dels fills o els dogmes de la religió. Flaubert s’atreveix fins i tot amb la medicina, quan narra una operació amb resultats nefands.

No manca tampoc la figura del dolent, encarnat pel comerciant avar i usurer que precipita la ruïna econòmica de la protagonista.

Finalment arriba l’horror en un episodi retratat amb detalls tan realistes que causen angoixa i fàstic. Flaubert deixa enrere les pel·lícules gore! sembla que s’acarnissa a posta amb qui ja ha jutjat i condemnat. Senzillament, és el que corresponia a qui trencava les regles morals d’aquella època. D’aquesta forma abandona el seu propòsit de ser objectiu.

En conclusió, res ni ningú sobren en aquesta obra magistral que sempre conservarà la seua fama i actualitat. Per això Emma Bovary encara està viva i es riu de les persones conformistes i abnegades que no viuen al límit. Adúltera sí, però sobretot lliure. Una heroïna d’estil quixotesc.