Des de dimecres passat, dimecres de Cendra, hem entrat a la Quaresma, temps caracteritzat per una exigència més vigilant de conversió i de renovació, durant el qual tots som convidats a contemplar amb més intensitat el Crist, que es prepara per a realitzar el sacrifici suprem de la Creu. Aquest any, sabent que tants milions de persones han estat afectades per la malaltia o el risc de malaltia vírica a Xina i altres llocs del món, podríem pensar en els malalts, els qui els cuiden i els qui investiguen per pal·liar les sofrences. Iniciarem l’itinerari penitencial cap a la Pasqua amb un compromís més ferm de pregària i de dejuni per la salut dels malalts i per la pau a tot el món. La salut i la pau, de fet, són dons de Déu que cal invocar amb humilitat i insistent confiança. Sense rendir-nos davant les dificultats, anem a recórrer el camí de la nostra conversió.
La litúrgia d’aquest diumenge primer de Quaresma sempre ens alerta sobre la temptació. Crist va ser temptat i va vèncer. I nosaltres també serem i som temptats, i hem acudir a Ell, misericordiós i clement, perquè tingui pietat i ens socorri, ens perdoni i ens doni vida. La Quaresma ens convida a unir l’oració i el dejuni, una pràctica penitencial que reclama un esforç espiritual més profund, és a dir, la conversió de cor amb la ferma decisió d’apartar-se el mal i del pecat per disposar-se millor a complir la voluntat de Déu. Dejuni que ens remet a una vida més austera, més en comunió amb els pobres i els que sofreixen. Dejuni de plaers i de despeses supèrflues, dejuni del mal. Amb el dejuni físic, i més encara amb l’interior, el cristià es prepara a seguir Crist i a ser el seu fidel testimoni en tota circumstància. El dejuni, a més, ajuda a comprendre millor les dificultats i els sofriments de tants germans nostres oprimits per la fam, per la misèria i per la guerra. Això ajuda a viure un moviment concret de solidaritat i de compartir amb qui es troba en necessitat.
La Quaresma ens recorda els quaranta dies de dejuni que el Senyor va viure al desert abans de començar la seva missió pública. Avui escoltem a l’Evangeli: «L’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam» (Mt 4,1-2). Com Moisès abans de rebre les taules de la Llei (cf. Ex 34,8), o Elies abans de trobar el Senyor a la muntanya de l’Horeb (cf. 1Re 19,8), Jesús, pregant i dejunant, es va preparar per a la seva missió, l’inici de la qual va ser un dur enfrontament amb el temptador. Dejunar per voluntat pròpia ens ajuda a conrear l’estil del Bon Samarità -deia el Papa Benet XVI-, que s’inclina i socorre el germà que pateix. En escollir lliurement privar-nos de quelcom per ajudar els altres, demostrem concretament que el proïsme que passa dificultats no ens és estrany. El dejuni té com a finalitat última ajudar-nos a cadascun de nosaltres a fer el do total d’un mateix a Déu. Per tant, allunyem tot allò que distreu l’esperit i intensifiquem el que alimenta l’ànima i l’obre a l’amor de Déu i del proïsme. Pensem en un major interès per la pregària, en la lectura orant de la Bíblia, en el sagrament de la reconciliació i en la participació activa en l’eucaristia, sobretot en la santa missa dominical. Amb aquesta disposició interior entrem en el clima penitencial de la Quaresma, per recórrer un profitós itinerari quaresmal vers la Pasqua.
