La fórmula “splitting” i la llegenda de Robin Hood

Lluís Samper
Lluís R. Samper Pascual

En matèria de drets passius, la fórmula « splitting », consisteix en el fraccionament de la suma de les pensions de jubilació dels dos cònjuges, dividint entre 2 el total. El resultat obtingut per les operacions aritmètiques, és clar, serà l’import que percebran, pel referit concepte, cada un d’ells, sempre que en el país on han cotitzat, estigui prevista aquesta opció legal voluntària, que encara no ha arribat a Andorra ( però que potser ho farà).

Semblaria que el legislador pretén, d’aquesta forma, repartir equitativament ( ?) les pensions de jubilació entre els dos cònjuges, fent que en el retir les esposes cobrin igual que llurs marits o viceversa. És ben lamentable però que a aquestes altures encara no haguem aconseguit la plena igualtat entre homes i dones, malgrat que hagin corregut rius de tinta denunciant els greuges comparatius que les dones pateixen.

A Alemanya, els matrimonis, amb els seus membres jubilats, poden optar voluntàriament a aquesta fórmula de càlcul, a canvi de renunciar a la prestació de viduïtat que en el seu dia els pugui correspondre, a un o a l’altre, en funció de qui mori abans. No és sobrer recordar que la pensió de viduïtat vitalícia és el 50% de la que percebia o li hagués correspost al cònjuge difunt.

Si s’opta per la fórmula « splitting », l’import aconseguit sol ser inferior a la pensió de viduïtat. El càlcul, naturalment, sempre resulta a favor de la pensió més baixa, en detriment de la més alta, en general la del home. La fórmula te com avantatge poder tornar a contraure matrimoni en cas de trencar el vincle o enviduar. En canvi, si es tria poder gaudir de la pensió de viduïtat, per tenir-hi dret, es requereix no sobrepassar un determinat llindar de renda establert per llei, sostre que, al meu parer, caldria de totes passades establir a Andorra, per a poder gaudir d’una millor justícia redistributiva.

A causa de les reformes que s’han dut a terme, en alguns països europeus la despesa en pensions de viduïtat ha disminuït des del 1990, en passar de considerar la prestació com a contributiva (finançada amb les cotitzacions a la seguretat social), a donar-li caràcter no contributiu (finançada per l’estat, a partir d’impostos o endeutament).

Personalment crec que és una prestació contributiva. No considerar-la com a tal penso que suposa una vulneració del principi de seguretat jurídica, en veure truncades, al cap dels anys, les expectatives legals existents en el moment d’afiliar-se a la seguretat social, aguaits que inclouen també el de poder gaudir de la pensió de viduïtat quan es produeixi el fet causant.

No desitjo que el mètode « splitting » sigui aplicat a Andorra perquè estic convençut que les dones continuarien sent les grans perjudicades, en perdurar, sense resoldre, els greuges comparatius encara avui existents respecte als homes.

Encara que l’accés a la fórmula « splitting » és voluntari, considero que es tracta d’un autèntic pedaç perquè en el fons no aconsegueix la igualtat real entre consorts, en el vessant econòmic. S’apliquen pal·liatius als efectes, en lloc d’atacar d’arrel les causes, entre les quals trobem el inferior salari de les dones respecte al dels homes i/o llacunes de cotització d’elles, perquè en algun període de llurs vides han tingut cura d’algun descendent o ascendent i han deixat de fer feines remunerades.

“Prendre a qui més te, per donar a qui menys posseeix”, és el que em sembla que tenen en comú la fórmula “splitting” i les llegendàries gestes de Robin Hood. Bromes a part, per a mi, es tracta d’una igualtat econòmica fictícia, per la qual es paga un preu molt alt, com és haver de renunciar a la pensió de viduïtat vitalícia, per la qual un i altre havien cotitzat, amb l’expectativa legal de rebre-la el consort que sobrevisqui a l’altre.

TOTES LES NOTÍCIES