“Un matí es troba al port de Vigata un bot pneumàtic amb el cadàver desfigurat d’un home. L’ha apropat fins al port un vaixell de luxe, el quadern de bitàcola del qual parla de moviments constants per mig món. La propietària i la tripulació han de romandre a terra fins que Montalbano conclogui la investigació. En la lectura de les cartes nàutiques col•labora la tinent Laura Belladonna, simpàtica, alegre i bella”. (De la contraportada de L’edat del dubte, la nova aventura del famós comissari d’Andrea Camilleri publicada per Edicions 62).

Les contracobertes dels llibres les haurien de redactar, teòricament, els anomenats redactors d’editorial, uns pobres escarrassos que els editors fan servir per a mil feines. Com que van tan escanyats, és costum que l’editor demani al traductor (quan es tracta d’un llibre traduït) si li fa el favor de redactar-la, cosa d’altra banda perfectament lògica ja que és la persona que coneix millor el text. De vegades, però, la lògica s’acaba aquí, perquè pot passar que, quan apareix el llibre, el traductor trobi que no solament el text no és el que va enviar ell sinó que a sobre és farcit d’errors o solucions dubtoses (com els que he assenyalat en negreta. Jo hi hauria posat, respectivament: troben, acostat, quedar-se, en Montalbano, a i bonica); tan dubtoses que el traductor no n’entén el motiu fins que no arriba a l’última ratlla: aquell bella, que en català com cal fóra bonica o, per què no, guapa, delata que la versió catalana no és sinó una traducció (potser automàtica i tot) de l’original castellà. És el món a l’inrevés: les traduccions catalanes d’aquest autor, que destaca especialment per un ús pirotècnic del llenguatge, són unànimement reconegudes de molta més qualitat i fidelitat a l’original que no les castellanes. Per quins set sous, doncs, un element publicitari com és la contracoberta s’ha de supeditar a l’edició que es publica simultàniament en castellà?

Per acabar-ho d’adobar, a l’única frase supervivent del text, on subratllava aquesta característica que fa de les novel•les d’en Camilleri un material literari molt especial (“i, per damunt de tot, les mil formes del llenguatge i el joc de paraules, el punt fort d’aquest escriptor incomparable”), aquest fragment ha estat substituït per “un humor fi d’esmolada ironia”. Què tenen els jocs de paraules que no agraden als editors? Potser que espanten la clientela? O més aviat és que, com que la traducció castellana no els adapta, això voldria dir allunyar-se’n, inadmissible pecat?