Roda el món i torna al mot: Pròrroga

Pau Vidal
Pau Vidal

Aquest és un mot que ens anirà de primera per a fer un exercici lingüístic en què sempre insisteixo, que és el de buscar derivats. Entendre el concepte bàsic que les paraules no són bolets sinó que formen part de famílies de mots és molt sa a l’hora de treure’s de sobre manies i, sobretot prejudicis, lingüístics.

Mirat així, a pèl, ens resulta difícil deduir de quina arrel deu venir, pròrroga. Ara bé, si ens donen un cop de mà dient-nos que deriva de l’adjectiu rogatiu, la cosa ja canvia una mica. Perquè no teni gaire clar què vol dir exactament, però sí que el relacionem amb el llenguatge religiós: segur que en un moment o altre hem sentit parlar de les rogatives, una mena d’oracions en forma de súpliques. Doncs bé, rogatiu prové del verb llatí rogare, que segur que ens sona plenament perquè és el pare del castellà rogar. Ah, però rogar en català no existeix, es diu pregar o resar!, pensarem, i automàticament se’ns activarà algun mecanisme defensiu. I no, efectivament aquest verb en català no existeix, pero en canvi fixeu-vos quants fills seus sí que tenim escampats pel diccionari: interrogar i tota la seva família (interrogant, interrogatori, interrogatiu…); arrogant i arrogància; i encara uns quants més que no són tan comuns però que formen part de llenguatges especialitzats que probablement hem tractat en alguna ocasió: derogar (i família), present en el llenguatge jurídic i polític; erogar i erogació, que és allò que fan les màquines de posar benzina; arrogar-se, que significa ‘apropiar-se, atribuir-se alguna cosa sense tenir-hi dret’, una figura molt present en el vocabulari del dret; i subrogar, també freqüent quan es redacten contractes mercantils o immobiliaris.

I de fet encara n’hi podríem afegir un parell que sí que pertanyen a l’àmbit estrictament religiós, com ara rogatori (teniu present les conegudes ‘comissions rogatòries’?) o rogatari, una figura preciosa que defineix ‘el qui redacta un document i l’autentica a petició d’un altre’.

Què en traiem, doncs, com a conclusió, d’aquest petit repertori d’avui? Una lliçó essencial: que cal anar amb molt de compte abans de llançar-se a proscriure termes que ens han dit o creiem saber que són aliens a la llengua, perquè en aquesta ciència res no és mai blanc o negre. Per motius històrics, de vegades atzarosos, pot ser que un verb no s’hagi concretat en català (rogar, per exemple) i en canvi un munt de familiars directes seus sí. Quan tindrem assumit aquest concepte, tan freqüent en lexicografia, estarem més ben preparats per gaudir de l’aprenentatge lingüístic, un esport més apassionant com més neta de prejudicis és la mirada amb què l’encares.