No importa si parlem de dones o d’homes, perquè tots dos poden ser agressius si s’ho proposen. La qüestió és: com pot algú que viu en un país democràtic i amb possibilitats de ser independent econòmicament permetre que la seva parella el maltracti? — Com aquesta persona prefereix sofrir vexacions, humiliacions, indiferència o, fins i tot, ser copejada abans que allunyar-se de la part agressora? — Igualment, tampoc està de més aclarir que el maltractament pot ser tant físic com mental i que ambdós són igual de perjudicials, atès que acaben amb la confiança de la víctima; la persona es deshumanitza i acaba creient que es mereix totes les desgràcies que pateix. Després, inevitablement, sorgeix l’efecte Pigmalió: la persona es comporta tal qual creu que esperen d’ella. Però llavors, — com s’arriba a aquest punt, al moment en què la persona es deixa maltractar per qui estima tant i, sobretot, per què no s’allunya d’ell? —.
És a dir, “m’estimes, però, em maltractes” i és aquí on s’ha de substituir el diàleg intern, ja que la frase que millor representa aquest escenari és: “m’odies, i per això mateix em maltractes”. Canviar el diàleg intern, la manera de parlar-se a un mateix, és el primer pas per a allunyar-se d’una relació així, però això segurament que la víctima ja ho sap i, així i tot, no se’n va.
Amb la qual cosa, és molt difícil ajudar a algú que viu una situació d’aquest tipus si ell mateix no demana ajuda. No obstant això, excepte aquesta excepció, hi ha moltes parelles que mantenen aquest tipus de relació: s’escridassen, insulten, menteixen, copegen, etc. Pel motiu que sigui, la seva relació s’ha tornat tòxica, però són incapaços de separar-se; o tots dos es veuen incapaços de deixar-se, o un dels dos prefereix malviure en parella abans que emprendre un camí en solitari. De la mateixa manera, a aquesta mena de decisions se les pot anomenar dependència emocional, econòmica o, simplement, comoditat: la persona, dins del malestar, tan malament no està.
També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri.
