Alguna cosa gran va passar al nostre planeta fa aproximadament un milió d’anys. Hi va haver un canvi important en les respostes del sistema climàtic de la Terra i en les variacions en la seva òrbita al voltant del Sol. Aquest canvi es va denominar Transició del Plistocè Mitjà (TPM).
Alternança cíclica
Abans de la TPM, els cicles entre períodes glacials que eren més freds i els interglacials que resultaven més càlids, passaven aproximadament cada 41.000 anys. Després de la TPM els períodes glacials es van intensificar i van formar capes de gel a l’hemisferi nord, que van perdurar per 100.000 anys i que van pautar els cicles glacials que va viure la Terra. Els científics porten molt de temps desconcertats, sobre què és el que va provocar aquest fenomen. Una possible raó seria una cosa anomenada ‘cicles de Milankovitch’, que són canvis cíclics que experimenta l’òrbita de la Terra i la seva orientació cap al Sol, que afecten la quantitat d’energia absorbida pel nostre planeta. Els científics creien que aquest ha estat el principal impulsor natural per a l’alternança esdevinguda durant milions d’anys entre períodes càlids i freds. Tot i això, l’actual investigació va demostrar que aquests cicles de Milankovitch no han experimentat cap canvi de gran envergadura des de fa un milió d’anys, així que probablement hi havia més factors en joc. Coincidint amb el MPT, un gran sistema de corrents oceànics que promou el moviment de la calor per tot el món es va afeblir i va desaccelerar significativament. Aquest sistema és la Circulació de Reversió Meridional de l´Atlàntic (AMOC), responsable d´enviar calor al nord a través de l´Oceà Atlàntic.
Incògnites
La desacceleració esmentada podria estar relacionada amb el canvi en els períodes glacials, però cal saber com va passar i per què i aquest és el moll de l’article, que va publicar Proceedings of the National Academy of Sciences, que proposa una resposta a aquestes incògnites. Se suggereix que fa un milió d’anys, les glaceres es van adherir als seus llits de manera més persistent desencadenant cicles d’edats de gel més llargues i refredament globals. L’anàlisi de nuclis de sediments d’aigües profundes, que es van recollir a l’Atlàntic Nord i Sud, ha donat als científics algunes ‘pistes químiques’. Per exemple, han comprovat que a l’Atlàntic Nord succeïen coses diferents de la resta de la conca, just abans de l’afebliment de l’AMOC.
Certeses
Abans del col·lapse de la circulació oceànica, a l’hemisferi nord les capes de gel van començar a adherir-se més eficaçment al seu llit rocós engrossint les glaceres, un fet que va conduir a un refredament global més gran, del que existia abans que s’interrompés el subministrament de calor de l’Atlàntic. Les edats del gel es van enfortir i van canviar els cicles. Aquesta investigació dona suport a la hipòtesi del refredament global que ha estat llargament debatuda: que l’eliminació gradual dels sòls continentals que es van acumular durant les glaciacions anteriors era relliscosa i que el jaç rocós cristal·lí més dur i antic que es troba a sota i va aflorar, va permetre que les capes de gel s’adherissin millor tornant més estables i gruixudes ja les glaceres, just abans que canviés l’AMOC, donant una nova forma al clima global. Aquesta investigació va abordar una de les preguntes més importants que hi ha, sobre el canvi climàtic més gran que el planeta va experimentar des de l’inici de les edats de gel i que tot i ser una de les transicions climàtiques més importants, encara no és completament compresa pels científics.
Aquest descobriment situa l’origen d’aquest canvi a l’hemisferi nord i a les successives capes de gel que hi van evolucionar i que van ser les impulsores del canvi cap als patrons climàtics actuals. Aquest estudi ha permès als científics comprendre’n la causa i l’origen i destaca l’important que resulten la regió de l’Atlàntic Nord i l’AMOC, per comprendre els canvis climàtics terrestres, el present i els futurs.
