Fa uns anys, un militant d’un partit polític espanyol em confessava que al nucli de la formació política a la qual pertanyia, per assegurar-se la fidelitat i la disciplina de vot dels seus nous senadors, parlamentaris i regidors electes, en lliurar-los l’acta que confirmava llur elecció, se’ls feia signar, sense data, la renúncia a l’escó, que era guardada a la caixa forta del partit.

Afirmava taxativament que la renúncia veuria la llum, li posarien data i a la formació en ferien ús, només si el regidor, diputat o senador es desviava de la línia política oficialista del partit, queia en desgràcia, era imputat i condemnat judicialment, era objecte d’una purga ideològica, en el seu lloc es volia posar el candidat suplent de la llista electoral o es declarava trànsfuga.

No sé si tot plegat era fruït d’una desbordant imaginació del militant, o be una certesa. Mai ho sabrem, com tampoc arribarem a esbrinar d’on provenen els diners que als partits els serveixen per pagar llurs costoses campanyes electorals, per mantenir un ampli aparell administratiu, per assignar-se sobresous o bé per eixugar antics deutes amb els bancs.

Hom sap que la despesa real esmerçada en les cites a les urnes ultrapassa llargament l’import, provinent del tant per vot obtingut, que oficialment rebran de l’erari públic per costejar la campanya electoral, si han obtingut representació parlamentària. Seria bo saber com s’ho fan quan no obtenen cap escó o menys dels que comptaven.

Si fem un repàs de les actuals polítiques dels països reputats avançats veiem que les democràcies no es poden considerar, ni molt menys, productes històrics acabats, tan pels defectes , com per les disfuncions, que de forma significativa allunyen els partits de l’ideal democràtic definit per filòsofs i pensadors de totes les èpoques de la història.

Com si es tractés d’un producte que ens volen vendre, els partits escenifiquen amb gran pompa actes de propaganda, sobretot en campanya electoral, on per comunicar amb la ciutadania fan servir un llenguatge molt simplificat, quasi telegràfic, en general volgudament vague, amb paraules o frases de doble o més significats, per intentar fer-ser atractius a l’elector, per a que els voti.

Crec que assistim a un declivi de les grans ideologies i a una mercantilització progressiva de la política, on les elits, per torns, es van perpetuant en el poder esdevenint professionals de la política. Acabat el mandat, els polítics fàcilment retornen al lloc de treball d’on provenien, se’ls designa per un càrrec públic o bé, a través de les portes giratòries, s’incorporen a algun consell d’administració de grans empreses, amb sucosos sous.

Crec que les formacions polítiques no són representatives de la societat, si tenim en compte que només un ínfim percentatge de la ciutadania està afiliada a partits i sindicats. Llur estructura vertical no ajuda gaire a que es pugui practicar una democràcia participativa, com la que té lloc a Suïssa, on per als assumptes i decisions d’important rellevància consulten als ciutadans.

Al meu parer, seria desitjable que, com succeeix al Regne Unit, els representants polítics, un dia a la setmana, rebessin als votants del seu districte per informar-se de primera mà sobre els problemes que realment els preocupen, intentant fer passar per davant els interessos de la ciutadania per sobre dels de partit i no a la inversa.