Oficialitat (i 2)

Pau Vidal

Explicàvem la setmana passada, a propòsit de l’oficialitat dels trons, la decepció tan visible com funesta que en el món actual tingui molta més presència el terme oficial com a adjectiu que no pas com a substantiu, i tot el que això implica: “Compta més el reconeixement que l’Estat totpoderós concedeixi o denegui que no la matèria concreta de la qual vivim”, deia, exemplificat en el contrast entre la presència massiva del primer (organismes oficials, títols oficials, programes oficials…) i la reduïda a certs àmbits professionals del segon.

Oficial i companyia (mitja dotzena més) conformen la primera branca dels derivats d’ofici (un dels més de dos centenars de fills del verb fer), però la segona, encara que més curteta, també té el seu què. Es tracta del verb oficiar, que té el sentit únic de ‘presidir una celebració litúrgica’, més el substantiu oficiant. Dic que té el seu què perquè, malgrat que es tracta de llenguatge de l’àmbit eclesiàstic, no contradiu el sentit històric del mot, que el cenyeix a la idea de ‘persona que crea, que opera’. D’artesà, en últim extrem (no en va els llatins anomenaven oficina qualsevol taller o fàbrica).

Quant a la tercera i última branca d’aquesta subfamília, ens tornem a trobar una altra sorpresa. És la que emana de l’adjectiu oficiós, actualment emprat sobretot com a contraposició d’oficial: allò que no ha estat aprovat o creat per l’autoritat competent només pot ser oficiós, i per tant de menor categoria. Però en realitat el sentit primigeni d’aquest adjectiu no era pas aquest sinó el de ‘sol·lícit a servir un altre’; encara, doncs, segons el significat històric que dèiem, el de persona que obra, que treballa. Un dels exemples que en dona el GDLC és transparent: una ‘mediació oficiosa’ seria la mediació duta a terme per una tercera persona amb intenció benèvola.

I encara en queda una darrera, de curiositat. Resulta que l’antònim d’oficiós, que és inoficiós, seria allò ‘contrari a un deure natural’. Curiós però anecdòtic, això sí, a causa de l’ús gairebé nul del mot.

Què en podem concloure, de tot plegat? Doncs que la transformació o evolució lingüística a què ens arrossega el món d’avui és impossible d’esquivar, perquè aquest objectiu que ara mateix ens sembla tan preat (i que de fet ho és, si més no en el marc del conflicte amb Espanya), el de la consecució de l’oficialitat de la llengua, no farà sinó empantanegar-nos encara més en el pervers sistema de jerarquies creat i promogut pels Estats.

TOTES LES NOTÍCIES