Mares, pares, filles i fills

Lluís Samper
Lluís R. Samper Pascual

Quan ens parem a observar els nostres fills, en llur trajectòria vital, ens interroguem sobre qui va donar vida a qui, si nosaltres a ells o a l’inrevés. Si ho mirem bé, potser una mica de tot.

Com que els fills no venen al món amb un manual d’instruccions, caldria poder saber si els progenitors fem prou bé la nostra tasca, per a que els fills se’n puguin sentir orgullosos.

Convindrem que no és fàcil ser pares o mares (com tampoc ho és ser fill o filla), però està clar que ens fa feliços ser-ne. La parella i els fills i filles són la història més bonica que el destí va dibuixar en les nostres vides.

És obvi que tenir fills no et converteix automàticament en pare o mare, igual que tenir un piano no et converteix en pianista.

Si el dia de demà volem formar part de llur record, ara hem de ser presents en llur dia a dia. Hi ha dos regals que els podem fer: arrels i ales.

Penso que els fills no tenen èxit, com a persones, pel que fem per a ells, sinó gràcies al que els ensenyem a fer per si mateixos.

Einstein deia: “Si vols que els teus fills siguin intel·ligents llegeix-los contes de fades. Si vols que siguin més intel·ligents llegeix-los més contes de fades”.

De tot plegat es pot deduir que els nostres fills estan dotats d’una intel·ligència envejable perquè, sense anar més lluny, han escoltat i llegit una immensitat de contes, encara que no tots eren de fades, algun era de maleïdes bruixes (amb escombra voladora) i altres del Tintin o de Harry Potter. Ben segur que als nens i les nenes els desperta la imaginació (que d’això es tracta).

No cal dir, que la nostra experiència no els serveix de res. Per tant han necessitat ser ajudats per adquirir-la, en llibertat però també amb responsabilitat. Sense cap dubte la petjada més important que deixarem en aquest món són els fills.

És magnífic veure que tot pare o mare es desviu i sacrifica el seu present per a que els fills tinguin un millor demà, com van fer els nostres pares, avis i rebesavis per nosaltres.

Tanmateix una certa tristesa m’envaeix en constatar que els deixem un món no gaire endreçat. Ells, el nostres fills, faran la ingent feina que deixarem pendent els seus ascendents.

Els nostres descendents tenen clar que la terra no ens pertany, que l’hem rebut en préstec dels nostres avantpassats i que n’estem fent un ús incorrecte, per a que en puguin gaudir les generacions futures. Unes bones premisses per començar la feixuga tasca que els deixem.

TOTES LES NOTÍCIES