L’objectiu fixat és el 2023, l’any en què el sector hoteler de Barcelona espera recuperar els nivells de turistes previs a la pandèmia i no només això, vol superar-los. Per al director general del Gremi d’Hotels de la ciutat, Manel Casals, és “necessari” i també compatible amb un model de turisme sostenible. Estira cap a casa: el secret, considera, es troba en reduir el nombre de turistes que dormen fora de Barcelona o en pisos turístics il·legals. Casals creu que el Govern és conscient que es va equivocar amb la primera regulació d’aquest tipus d’apartaments i carrega contra Airbnb, però també contra plataformes com Cabify i Glovo, que considera que són “agressives amb l’entorn i les persones”. Sobre el seu sector, assegura que les condicions laborals són “molt correctes” per a tots els treballadors, incloses les cambreres de pis, amb qui dona el conflicte per tancat.
Les previsions que fa dels propers mesos no són bones, tot i que sí que es troben lleugerament per sobre de les xifres de l’any passat. A l’espera de veure com afecta a les reserves l’augment de contagis acusat de les darreres setmanes, confia en una certa recuperació a partir de principis del 2022, quan es preveu la celebració de dos grans congressos internacionals a la capital catalana: el Mobile World Congress (MWC) i l’ISE. Actualment, hi ha un 46% d’hotels oberts a Barcelona, però un 38% del total d’habitacions estan disponibles per rebre visitants. L’ocupació és més baixa, del 16%. Cada nit, s’allotgen en hotels de Barcelona una mitjana de 9.500 persones. El sector ha deixat d’ingressar uns 2.500 milions d’euros des que va esclatar la covid-19 i entre un 60% i un 65% dels empleats es troben, encara, en situació d’ERTO.
Quines previsions teniu de cara a aquest estiu?
Molt dolentes: tenim molt poca demanda de turistes. Sí que notem un lleuger augment de les reserves als hotels, així que calculem que podem arribar a unes 14.000 persones dormint en hotels, una mica millor que l’any passat, però no gaire. La resta de turistes que es veuen pel carrer no sé on dormen. Aquest creixement progressiu durant el juliol i agost, pensem que es pot accelerar al setembre perquè comenci a arribar el públic de negocis. A banda, tenim la sensació que ara mateix la gent no vol fer turisme urbà: busquen més sol i platja, està cansada d’estar a la ciutat. Aquesta tendència també pot variar a partir del setembre, i tot el turisme urbà que no s’ha fet a l’estiu pot recuperar-se. Visualitzem un rellançament fort al febrer del 2022 amb un ISE i un MWC forts.
S’arribarà llavors a les xifres prèvies a la pandèmia?
No, fins el 2023 no hi tornarem, com a mínim. Però sí que tindrem una recuperació significativament bona el 2022.
És desitjable recuperar el nombre de turistes previs a la covid-19?
És necessari. A la ciutat, hi ha una tipologia de turisme molt diversa: dels 32 milions de persones que ens visitaven el 2019, la meitat -16 milions- no dormien a Barcelona. Per tant, es poden seguir augmentant les pernoctacions a Barcelona reduint aquest altre grup, que consumeix molta ciutat però aporta pocs recursos.
On dormien aquests 16 milions de visitants?
D’aquests 16 milions, dos són creueristes, sis milions són catalans que venen a passar el dia, i els vuit milions restants dormen fora de Barcelona, consumeixen la ciutat i només venen a la temporada d’estiu; és quan dona la sensació que està molt plena la ciutat. En realitat, està molt més plena durant el MWC, per exemple, però no es nota pel tipus de gent que ve i pel consum que fa de la ciutat. Si eliminéssim tota la gent que no dorm a Barcelona, doblant la planta hotelera -que no és la intenció- encara tindríem menys turistes que ara. El destacable és que dels 16 milions que sí que dormen a Barcelona, nou milions s’allotgen en hotels; 2,5, en apartaments turístics; i encara queden quatre milions de persones que no sabem on dormen. Això vol dir que hi ha una part d’il·legalitat important.
Com considera el Gremi que s’ha de gestionar aquesta situació?
Creiem que hauríem de seguir creixent en hotels, però és necessària no només una gestió turística, sinó una bona gestió turística. Durant molts anys, s’ha ignorat el turisme perquè l’administració pensava: “Què bé, aquests hotelers, que porten gent i enriqueixen la ciutat”. A partir del 2010, després de l’aparició d’Airbnb, a la majoria de ciutats del món hi comença a haver problemes de convivència entre el ciutadà i el turista. És per un error colossal que comet la Generalitat: regula els pisos turístics d’una manera molt laxa, que permet un creixement desmesurat. Saben que es van equivocar, la Generalitat ho va rectificar, però no prou bé. Hi ha altres ciutats i països que ho van fer millor: Nova York no els permet, Amsterdam no els permet, Barcelona, ara, tampoc no els permet, però ja se’ns en van colar 10.000. És aquest fenomen el que dispara les xifres de turistes de manera que fa ingovernable i ingestionable el turisme.
El model d’Airbnb sovint és vist com una democratització del turisme, a preus econòmics als quals pot accedir una major part de la població. Hi està d’acord?
Crec que no va relacionat amb la capacitat adquisitiva, sinó amb ser més o menys respectuós amb la destinació. Aquests models de pisos turístics són molt agressius cap a l’entorn: treuen habitatge, no generen llocs de feina i no generen impostos, que si volem un estat del benestar són importants. Poso l’exemple d’Airbnb, però serveix el mateix argument per a models com Glovo o Cabify, que també són molt agressius amb l’entorn i amb les persones. Són models molt econòmics respecte a allotjaments similars perquè no paguen impostos, ni seguretat social, ni tenen costos estructurals. Quan viatges a un lloc, has de ser responsable del que hi passa. Tot això forma part de que el turisme sigui responsable.
Posaré l’exemple de Glovo, que per a mi és una empresa que treu benefici de l’explotació de persones amb un perfil molt concret, segurament necessitades. Això ho pot fer perquè té clients. És una empresa que no tracta com crec que s’han de tractar els treballadors. Que et portin el menjar a casa és un luxe, i, per tant, no pot costar cinc euros, perquè val més. La meva mentalitat canviaria si sabés que és més car perquè la persona que em porta menjar té unes condicions laborals correctes. En el fons és el mateix: ser responsable amb l’entorn o no.
Considera que tots els treballadors dels hotels de Barcelona tenen bones condicions de feina?
Sí. Jo parteixo del fet que tothom compleix la llei correctament. Els treballadors d’hostaleria tenen un conveni col·lectiu molt correcte. Una cambrera de pis, segons conveni, a Barcelona cobra 1.580 euros al mes. És un sou adequat al perfil.
Totes les cambreres de pis de Barcelona cobren 1.580 euros mensuals?
Ho han de cobrar. Si no, no volem l’hoteler que no els ho paga al Gremi. Estic segur que els hotels de Barcelona paguen això. Hi ha una cosa malentesa: hi ha hagut una batalla els últims anys amb un grup de cambreres de pis que no acceptaven l’externalització. En aquell moment, els hotelers vam fer un pas endavant per defensar que ha de ser una decisió empresarial. El problema era que les empreses d’externalització es regien per un conveni diferent a l’hostaleria. Així que al nostre conveni col·lectiu vam afegir dues línies en acord amb els sindicats en què establíem que qualsevol empresa que donava un servei extern havia de complir amb les mateixes condicions que el conveni col·lectiu d’hostaleria. Hi ha hagut un grup de cambreres de pis que no ha acceptat mai que afegíssim això perquè s’acceptava l’externalització. No ens fa ni vergonya ni por dir que la defensem.
Molts treballadors es troben encara en situació d’ERTO. Considera que és una mesura adequada?
Falta allargar-los molt en el temps, fins a finals del 2022, o en el moment que s’acabin hem de poder acomiadar persones. Amb el percentatge d’ocupació que tindrem als hotels al setembre [fins quan està previst que s’allarguin els ERTO per la pandèmia], no ho podrem aguantar. Com que no volem acomiadar persones, el Govern ho hauria d’allargar en el temps. Si no, mataran empreses.
Ha de canviar el model turístic de Barcelona?
El turisme és una activitat molt jove, deu tenir 70 anys, o no tant, a Espanya. El model turístic canvia constantment per l’entorn, l’accessibilitat a la informació, les noves generacions… El que hem de tenir clar com a destinació turística és què volem fer, què volem aconseguir amb el turisme, quin tipus de turisme volem tenir i quina estratègia volem seguir com a ciutat.
Qui ha de definir aquesta estratègia?
L’administració. Jo no governo la ciutat i no la puc definir. Ara mateix, Barcelona té un regidor de turisme molt intel·ligent i amb capacitat de pensar una estratègia i treballar-la, però ens falta tenir un model de ciutat, no sabem cap on anem. Per què no s’ha deixat fer l’Hermitage? Perquè hi ha un problema amb el port. Però no es pot fer a un altre lloc? Quina estratègia té Barcelona? Volem que hi hagi més museus, que només hi hagi museus de qualitat, que estiguin tots junts, que n’hi hagi un a cada barri? Un “no volem l’Hermitage perquè no el volem allà” és no tenir cap tipus d’estratègia. El mateix passa amb el turisme.
Quin paper tindran els hotels un cop establerta l’estratègia?
La tàctica, la faríem entre tots. Tenim molt clar que volem seguir essent una ciutat amb un públic de negocis molt important. Per al sector hoteler, el millor seria arribar al 50% de turisme de negocis i el 50%, d’oci. Ara, estava 40%-60%, més o menys. El problema que tenim a l’hora de gestionar el turisme és que no tenim experiència. Hi ha molts àmbits de gestió d’una ciutat, com l’urbanisme, que fa centenars d’anys que es planifiquen. Nosaltres fa 15 anys que gestionem el turisme i, per tant, no en sabem. En lloc de ser-ne conscients, ens pensem que ho fem molt bé.
En quina situació es troba la relació entre el Gremi d’Hotels i l’Ajuntament?
No hem tingut mai una mala relació amb l’Ajuntament de Barcelona. Ens agradaran més o menys les polítiques de qui governa, però no ens porta enlloc tenir-hi una mala relació. Quan parlem del PEUAT, no estem d’acord amb el no creixement d’habitacions al centre. Hi ha molts edificis tancats que podrien ser hotels. No estic dient de fer-ne 25 cada any, però un potser sí; de 20 en 20 habitacions, no es notaria. La gent que està governant ara pensa que no i ells són els que han sortit elegits. Encara que no ens agradi i que treballem per intentar fer entendre per què, hem d’acceptar la decisió.
Des que vostè és director general del Gremi, el 2013, hi ha hagut dues crisis econòmiques rellevants però molt diferents.
Nosaltres vam tenir una baixada de preu important en la crisi del 2009, però no vam tenir una crisi de demanda. Venia gent, però no estava disposada a pagar tant perquè havia perdut capacitat adquisitiva. Va ser molt curta i vam aguantar molt bé com a sector. Després hi va haver una altra crisi, la segona meitat del 2017, pels atemptats i les crisis polítiques. Llavors, vam tenir una baixada important de la facturació, d’un 30%, però també va ser una recuperació molt ràpida. Ara, la diferència és que és una situació absolutament desconeguda pels llibres; ningú no et pot ajudar amb res.
Com ha reaccionat el sector davant una situació tan desconeguda i incerta?
Una vegada es va acabar el confinament dels tres primers mesos, només podíem treballar per rebaixar al màxim els costos dels hotels. Teníem un objectiu molt clar i era molt poca feina, realment. Ara, tenim més coses per fer i menys clares. És sobreviure. La gestió de la crisi és molt diferent.
Quina expectativa teniu dels fons Next Generation?
Arriben com una gran esperança, però no ens solucionen el problema immediat. Són fons pensats per desenvolupar a llarg termini, però jo tinc el cap molt posat en la crisi actual.
A llarg termini i per a una finalitat molt concreta: la transició ecològica i digital. Us en sentiu exclosos, essent un motor tradicional de l’economia i poc evolucionat en aquest sentit?
No som el sector més ràpid i canviant, però hi ha molts projectes. No ens en sentim exclosos, podem treballar moltíssims elements en temes de sostenibilitat i tecnològics, com les arribades als hotels, fer-les més semblants a agafar un avió: si el client no vol interactuar amb ningú, ha de poder entrar directament a la seva habitació.
Hauran de tancar hotels a causa d’aquesta crisi?
No tancaran hotels, però empreses gestores d’hotels, sí. De fet, algunes ja ho han fet i han hagut de vendre l’hotel o traspassar la gestora.
Qui els compra?
Qui està més a l’aguait són els fons d’inversió, però hi ha transaccions de tot tipus. Entrar a Barcelona era molt complicat perquè la gent no volia vendre i era molt car. Ara, no s’ha abaratit, però la gent està disposada a vendre. Crec que els propers mesos aquestes situacions aniran a més, perquè hi ha un component psicològic: els empresaris no volen viure una altra situació com la que han viscut.
Per Margalida Vidal Barceló
