Des del desembre del 2020 l’aigua és un producte que cotitza al mercat de futurs de Wall Street, una passa més en la privatització de l’aigua, la qual cosa fa que continuï encara més a mercè de l’especulació, si no ho estava prou. Segons la FAO el 98 % dels contractes de futurs mai arriben a materialitzar-se, són pures eines especulatives.
Durant la crisi econòmica del 2008, en el mercat de futurs, els preus dels articles de primera necessitat experimentaren una tendència marcadament alcista, quin màxim exponent fou la cotització del preu del blat de moro a uns nivells mai assolits. En el present, a causa de la crisi actual, pot tornar a passar i veure’s afectat també el preu l’aigua.
Recordem que 97 % de l’aigua del nostre planeta és salada i només el 3% és dolça. Resulta però que el 79 % de l’aigua dolça és gel als casquets polars i a les glaceres, un 20 % és a les capes freàtiques i només un 1 % de l’aigua total dolça forma els núvols i origina precipitacions atmosfèriques.
Per tant, l’aigua no pot ser tractada com un producte més, ja que vendre-la a aquell que pagui més és moralment inacceptable si, per considerar-ne un bé privat, algú no pot tenir accés a aquest bé bàsic, com és l’aigua per a sobreviure.
Pel seu costat, el Banc Mundial pronostica que en el 2025, dos terços de la població mundial faran curt d’aigua de boca. Els governs afectats per la mancança del líquid element, en lloc d’assegurar el subministrament actual, mantenir els esforços aconseguits, evitar la pol·lució i conscienciar la població, privatitzen l’aigua transferint aquest preuat recurs, del sector públic al privat.
Sovint la privatització suposa un increment important de les tarifes i a voltes compromet la qualitat del producte. És obvi que les companyies que exploten el recurs han de retre comptes als accionistes, no al consumidor. En algun cas, triar gestió privada pot afavorir la corrupció i a la vegada disminuir el control local del servei.
Si una municipalitat no està satisfeta de com el concessionari fa el subministrament d’aigua, recuperar els drets de l’aigua és quelcom de dificultós i d’alt cost. Per bé que externalitzar el servei els permetés, en un determinat exercici fiscal, equilibrar el pressupost, ara algunes corporacions se’n penedeixen i s’estan plantejant revertir la situació i recuperar el servei al qual antany havien renunciat a canvi d’uns pletòrics ingressos, cas de Barcelona.
La massiva extracció d’aigua dels aqüífers, per potabilitzar, embotellar, regar, omplir piscines… pot trencar l’equilibri ecològic i destruir-los. Llur sobreexplotació els pot buidar i pol·lucionar. Arribats a aquest punt serà quasi impossible que es puguin restaurar.
No sé qui va dir que les guerres del segle XXI no serien pel petroli sinó per l’aigua. Hauríem de ser conscients de quin ús en fem i què ens hi juguem si definitivament passa a mans privades. Allà on calgui tindrem campanya a favor del monopoli públic de l’aigua explicant quins són els avantatges i motivacions que ens mouen a emprendre-la.