El tercer sector social a Catalunya fa anys que sembla que ensopega amb la mateixa pedra: la manca de finançament. A més, la successió de crisis socials i econòmiques dels últims anys no ha fet més que tensar la corda. Les entitats que atenen a persones en risc d’exclusió social no només han de fer front a una demanda creixent de la població, cada cop més empobrida; sinó que també han de donar resposta a les reclamacions d’uns professionals que fa anys que veuen com el seu poder adquisitiu disminueix i que exigeixen millors condicions laborals.
“Liderar entitats és una feina ingrata”, assegura en Jordi Roman, qui, després de gairebé vint anys treballant en el tercer sector, ara entoma el repte d’assumir la presidència de La Confederació, la patronal de les entitats socials sense ànim de lucre. De moment, la seva presidència ha arrencat amb la signatura d’un acord a tres bandes amb el Departament de Drets Socials de la Generalitat, els sindicats majoritaris i les altres patronals del sector per a augmentar les tarifes dels serveis que gestionen. Un acord que Roman espera que sigui “la primera pedra” de la transformació del sector.
Nascut a Sant Adrià de Besòs el 1971, a la Mina, Jordi Roman es descriu a si mateix com “un nen de l’esplai” que va tenir la sort que era un bon estudiant i que va estar involucrat des de molt jove amb el seu barri. “Conec en profunditat el que és viure en un lloc marginal i el que suposa això socialment”, subratlla. Tot i que quan va entrar a la universitat va decidir estudiar periodisme, la feina de les entitats socials sempre va estar present a la seva vida i així és com, finalment, va acabar treballant per a Fundesplai, ara fa ja gairebé vint anys, on actualment és el cap de recursos humans.
Ara, Roman assumeix també el lideratge de la patronal del tercer sector social amb unes fites molt clares: acabar amb l’infrafinançament de les entitats, garantir l’aprovació de les lleis que afecten el sector i millorar les condicions laborals dels treballadors i les treballadores. Per parlar de tots aquests reptes que té al davant, ens rep a l’equip del Social.cat a la seu de La Confederació.
L’entrevista
Vostè va néixer a la Mina, on va estar involucrat molts anys amb l’esplai i les entitats del barri. Què li aporta aquesta experiència per a assumir ara el repte de ser president de La Confederació?
Sempre dic que jo soc el resultat també de l’acció social d’algunes entitats. Jo era un nen de l’esplai i, en algun moment, algú va decidir que jo també podia ser monitor. He viscut des de dins el que és la vulnerabilitat social, el que és sentir-se absolutament en risc d’exclusió, i realment crec que viure-ho des de dintre dona un tarannà i un bagatge que no tothom pot tenir. M’ha servit per a tenir una ment molt oberta respecte al que es necessita, al que pot aportar una simple persona o una entitat que vulgui transformar les coses. Soc el resultat d’aquestes vivències i el fet de ser gitano i d’haver viscut molts anys al barri de la Mina és un bagatge que l’utilitzo sempre, perquè m’ajuda molt.
Per què va decidir postular per a la presidència de La Confederació?
He de dir que, fins i tot, jo vaig ser el primer sorprès [riu].
Per què?
Vam tenir certs problemes, perquè no hi havia molta predisposició. Passava el temps i no hi havia cap persona o entitat que volgués o pogués fer el pas. Aleshores, vam estar fent unes reflexions molt importants durant tres mesos, més o menys, en relació amb com s’havia d’abordar el lideratge de La Confederació. I com que era de les persones que feia més temps que era dins de la junta, vaig parlar amb la meva entitat i vam decidir plegats que podia ser una opció. No em sentia amb un perfil completament idoni per a fer aquest rol, perquè jo em dedico a la gestió directiva dels recursos humans, però no estic involucrat directament amb l’acció social. Ho dic amb tota sinceritat. Però penso que al tercer sector hi ha una petita crisi de lideratge. I ho penso realment. No només pel procés que hi ha hagut a La Confederació, que s’ha resolt perfectament, sinó també per altres entitats del tercer sector que cada vegada costa més que hi hagi persones que vulguin fer el pas.
Quins creu que seran els principals reptes d’aquest mandat que enceta?
Lamentablement, si aquesta pregunta l’haguéssim fet fa un any i mig, segurament, la resposta seria la mateixa, la qual cosa no és un bon senyal. Nosaltres, el full de ruta el tenim claríssim. El primer objectiu és evitar l’infrafinançament crònic que pateix el tercer sector. Sé que és una frase que està molt utilitzada i molt gastada, però realment és una realitat.
Precisament, a inicis de juny heu signat un acord amb el Departament de Drets Socials, altres patronals i sindicats per a millorar el finançament dels serveis que gestioneu. Per què és important aquest acord?
És la primera pedra per a la construcció d’un nou sistema de serveis socials. Tenim el compromís del departament que cap servei quedarà per sota dels seus costos. Sense això no podem millorar res. A més, hi són també els sindicats i, això, és una part molt important, perquè poques vegades hem signat acords a tres bandes.
Concretament, què suposarà aquest acord que heu signat amb el departament i els sindicats?
Per exemple, farem un escandall de costos de tots els serveis socials i revisarem la cartera de serveis socials perquè cap servei quedi per sota dels costos que té. Aquest és el compromís que tenim en aquest document. Per tant, queda molt camí per recórrer encara, però anem per bon camí. Això és el que hem de fer: construir plegats aquest sistema que ens permeti anar a una indexació de salaris i una homologació amb el sector públic. Estem patint molt, en general tots els sectors a Catalunya, que no trobem persones per a treballar de forma adequada i en qualitat. Però al tercer sector està passant una cosa, que és que cada vegada costa més perquè no podem aspirar que la gent que treballa al tercer sector social ho faci per vocació social exclusivament. Necessitem que els professionals i les professionals del tercer sector estiguin reconeguts, estiguin ben retribuïts i tinguin unes condicions dignificades. Perquè, si no, no es podrà dur a terme les activitats i serveis del tercer sector social. I com que nosaltres som conscients d’això, evidentment hem de fer el possible per a lligar la nostra capacitat d’obtenir finançament a la capacitat de revertir-ho en els treballadors i treballadores, i justament ara estem fent passos per a avançar en això i, crec, que aquest és el moment. Ha costat molt la signatura d’aquest acord.
Demaneu a l’administració que els increments de tarifes que recull l’acord s’incorporin d’alguna manera a les fonts de finançament del tercer sector. Com s’ha de fer això?
La cartera de serveis socials està congelada la tira d’anys, fins fa poc. Aleshores, l’administració té l’obligació de traslladar als preus, als mòduls, a les tarifes, tots els costos que tingui una activitat, un servei. I el principal cost que tenim en aquest sector és el cost salarial. Per tant, quan demanem a l’administració que realment reverteixi aquesta situació, li estem dient: “escolti, nosaltres hem firmat un conveni, que implica aquestes pujades salarials, per tant, has de poder revertir això al finançament, perquè sinó, el que farà, serà ofegar la capacitat de pagar aquest compromís”. El compromís es fa per a poder pagar-lo i es pagarà, no hi ha cap mena de dubte que es farà, que les entitats actualitzaran les taules i tot el que calgui. A més a més, hem de tenir en compte que nosaltres hem tingut uns costos des de la pandèmia fins aquí, derivats de la inflació, que també afecta els salaris, però sobretot s’han disparat les matèries primeres. El preu de l’energia no s’ha disparat un 1% o un 2%, s’ha disparat un 40% o un 60%. Ara, el compromís nostre perquè la millora de les condicions de les persones treballadores sigui una realitat és i hi serà sempre. No crec que trobeu cap declaració de ningú del tercer sector que digui que no hi està d’acord.
A banda de les condicions salarials, què es preveu fer perquè els treballadors del tercer sector no hagin de carregar amb els impactes emocionals i físics de la creixent desigualtat social?
La transferència emocional i el que es deriva d’això és el risc psicosocial més important al que s’enfronten els treballadors i les treballadores d’aquest sector. Primer, el que s’ha de fer és mesurar bé aquestes situacions de càrregues excessives, d’agressions verbals o físiques, fins i tot, de sentir-se emocionalment i totalment alineats i alineades amb les persones que atenen. Hi ha marge de millora en aquest tema. Perquè és preocupant i, unit al tema de la resta de condicions laborals, fa que moltes persones no vulguin treballar en aquest sector.
Hi ha part de la població, fins i tot treballadors del mateix sector, que no entenen per què hi ha serveis de titularitat pública que han de ser gestionats per empreses privades. Què justifica que les administracions deleguin a vosaltres la gestió d’aquests serveis?
L’administració no pot arribar a prestar tots els serveis. És impossible. No ho pot fer. Nosaltres el que aportem és que on l’administració segurament no pot arribar, per les dificultats que té de funcionament, hi arribem nosaltres. Aportem qualitat, rigor i un tarannà. Les entitats que represento no fem negoci amb això, no tenim ànim de lucre. Per tant, hauria de ser indistint que un servei ho prestés l’administració o que ho prestés una entitat del tercer sector. Moltes entitats estan fent ara les auditories de valor social integrat i normalment es triplica el valor econòmic que es reverteix a la societat de l’ingrés que obté l’entitat. Hi ha una tendència generalitzada a pensar que tot el que presta directament l’administració és bo i tot el que no, no ho és. Això és fals. És molt probable que fins i tot algunes coses que presten les entitats del tercer sector tinguin més qualitat que la que es presta directament per l’administració. No hem de caure en un tòpic que, a més a més, no és cert.
Però, com assenyala la mateixa Confederació, hi ha una diferència substancial en els salaris que reben els professionals que treballen directament per a l’administració pública i aquells que ho fan per a les entitats, encara que sigui en serveis semblants. Costa d’entendre que es pugui donar un servei d’igual o major qualitat tenint en compte aquesta desigualtat.
Aquest punt és precisament un dels que generen més dissens. La raó que justifica l’externalització dels serveis no pot ser que resulti més barato. Això no pot ser. Ni ho defensem, ni ho volem, ni ho permetrem. És veritat que ara s’està donant, comparat amb la funció pública, però, precisament, estem fent els passos per a canviar-ho. L’acord que vam signar l’1 de juny parla de l’homologació amb els treballadors i les treballadores de l’administració. Per a nosaltres aquest és un objectiu. És veritat que per a l’administració és difícil de fer, però això no vol dir ni que sigui impossible, ni que no es pugui fer més aviat que tard. El que podem fer des de les nostres entitats és creure en aquesta convicció absoluta que no ha d’existir aquesta diferència i fer-ho possible.
Text: Augusto Magaña / Imatges: Clara Congost / Vídeo: Albert Olaya