En el 1918, la Primera Guerra Mundial havia acabat. En el 1923, Europa estava en fase de recuperació. Les ciutats del Vell Continent, des de la distància, se sentiren atretes pel sentiment d’optimisme, prosperitat i alegrança que caracteritzava llavors la vida urbana als Estats Units.
Malgrat la constant inestabilitat política, social i econòmica que patia Europa, les principals urbs d’aquest costat de l’Atlàntic foren escenari de novetats, extravagàncies i transgressions, seguint els cànons establerts que ens arribaven de fora a través de la premsa, ràdio, literatura i cinema.
Els Estats Units eren els principals proveïdors d’una Europa que necessitava de tot. La dependència del gegant americà permeté als europeus beneficiar-se del progrés tecnològic. Suposà, alhora, transformacions en els costums i en les mentalitats que encara avui perduren, allà i aquí.
En aquell breu període de temps, sorgiren uns corrents cosmopolites i de modernitat que duraren ben poc, però crearen tendències i estils de vida que encara avui marquen la nostra vida diària. Cal dir, però, que només en gaudiren una petita part dels ciutadans europeus.
Entre els progressos, cal esmentar un transport més ràpid, els nous aparells electrodomèstics, el telèfon i la distinció adquirida en els espais de lleure i entreteniment que es van anar obrint arran dels vents que bufaven de l’altre costat de l’Atlàntic.
Cal dir, però, que la major part de ciutadans europeus estava indignada pel creixent cost de la vida, dels productes de primera necessitat i la inseguretat política i monetària que patien. Per tant, no crec que es puguin qualificar com a feliços, els anys 20 del segle passat.
La progressiva electrificació dels carrers i de les cases, com l’extensió de l’ús de l’automòbil, foren factors claus de la dècada. Vol dir que, que l’afirmació social i individual era ben visible a tot arreu, en àrees com els esports, la moda i l’apreciació del temps de lleure, a través de teatres, cinemes, casinos i clubs. El jazz i el fox-trot són fruit del moment creatiu dels anomenats feliços anys vint.
Un dels canvis més importants va tenir lloc en el rol social de les dones. La nova imatge de la dona, una dona urbana, posada al costat del moviment pel sufragi universal, junt amb l’emancipació social i professional, foren determinants. Per a mi fou el principal avenç aconseguit.
Considero que estem ancorats, encara, en la filosofia de grecs i romans. En menys de cent anys molt hem evolucionat en tecnologia i lleure. Crec que hem avançat poc en el pensament, al llarg dels segles. Diria que en algun aspecte dels valors humans hem retrocedit.
Estic convençut que ens cal iniciar una nova il·lustració, verda o del color que vulgueu, que vingui a reparar tot allò que hem malmès. Naturalment que tingui com a centre l’ésser humà. No desitjo uns nous feliços anys vint. Per sobre dels valors materials, crec, que cal posar els immaterials.