Elena Subirà: “La pandèmica ha eradicat l’espontaneïtat dels professionals als festivals audiovisuals”


Tot i que enguany la presencialitat ha tornat al DocsBarcelona Festival, el festival internacional de cinema documental de la capital catalana, després de cedir el seu espai a la virtualitat l’any passat degut a l’arribada de la pandèmia, al públic encara li costa apropar-se a les sales (als Aribau Multicines i al Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, concretament). Així ho explica Elena Subirà (Barcelona, 1974), responsable de Relacions Institucionals, Internacionals i Captació de Fons del DocsBarcelona, qui admet la intenció del festival de recuperar els propers anys el total de la programació a les sales, encara parcial en aquesta 24a edició, que compta amb vuit films que incorporen talent català. Entre d’altres, emfatitza Subirà, perquè una de les grans mancances que suposa la virtualitat és la pèrdua de les trobades espontànies entre professionals, de les quals resulten sinergies valuoses per a la indústria audiovisual.

A la presentació d’aquesta 24a edició del DocsBarcelona va afirmar que, en el context de la pandèmia, els festivals “han guanyat visibilitat com a peça clau del sector audiovisual”. Tot i així, què han perdut amb aquesta nova realitat?
Resposta (R). Una de les coses negatives que ha portat el canvi provocat per la pandèmia, arran d’haver hagut de convertir part de les activitats dels festivals a un entorn online, és la mancança de trobades espontànies, que en tot festival i en tot mercat es donen quan tens professionals visitan-te d’arreu del món. Quan un festival té una part de mercat i d’enfocament professional, hi ha un altíssim percentatge d’activitat i de resultats que es donen de manera espontània, i el context de la virtualitat ha erradicat completament aquesta opció.

També va citar a la presentació la complicitat de l’Administració per tirar endavant el festival. Quina és, però, l’assignatura pendent dels poder públics?
Vers la producció documental, hi ha una gran mancança tant en el cinema en general com en el documental especialment. Per més que les administracions públiques, autonòmiques i estatals, s’esforcen i intenten que hi hagi uns fons que permetin la producció, aquests fons són molt petits. Quan tu tens un finançament dèbil, la teva competitivitat a nivell internacional queda malmesa. Això en els darrers anys es pot quantificar: en els darrers anys veiem com el documental català, i també l’estatal, ha deixat de brillar amb la intensitat amb què ho feia fa sis, set, vuit anys amb candidatures que fins i tot arribaven als Oscars: tots recordem un Balseros.
I en matèria de festivals, jo et diria hi ha administracions que han sabut reaccionar ràpid a la pandèmia però n’hi ha d’altres que, tot i la reacció, no han fet créixer els fons econòmics tot allò que s’hauria necessitat.

El director del festival, Joan González, va fer referència a l’exigència del criteri de selecció d’enguany: de 500 propostes, només han arribat 33. Quin ha sigut aquest criteri?
El primer criteri que seguim és que siguin bones pel·lícules: nosaltres tenim l’avantatge que no som un festival temàtic, per tant permetem entrar obres de qualsevol contingut, la qual cosa, al mateix temps, també obliga a un tall de selecció intentant que no hi hagi temàtiques que se solapin, que no hi hagi moltes pel·lícules d’un mateix país… Durant un temps paràvem molta atenció a les trajectòries de les directores i directors per intentar atraure públic a partir d’obres de renom. Actualment això ho mantenim, però cada vegada ens adonem que hi ha nous talents amb propostes excel·lents i que l’audiència les rep amb moltes ganes de descobrir.

L’any 2019, el mateix Joan González deia que la presència de documentals de factoria catalana era “menys de la que haguéssim volgut”. Estan satisfets amb els vuit que enguany incorporen talent català?
La veritat és que sí. Crec que és un percentatge alt; és gairebé un 25% de la programació de llargmetratges, a banda dels 10 curtmetratges catalans. Jo crec que és una molt bona proporció, però posaré un altre element sobre la taula que em sembla molt significatiu, i és que, a més a més, són llargmetratges que estan competint en seccions molt bones. N’hi ha dos que estan a la secció Panorama, la qual cosa vol dir que estan competint a nivell internacional amb pel·lícules que estan fent un recorregut internacional extraordinari i que ens venen de grans festivals. Només cal veure el documental de l’Alba Sotorra, The Return: life after ISIS, que ve de Hot Docs, un dels festivals de referència a nivell mundial.

Imagini ara que és periodista d’un diari i li demanen fer una crítica de l’edició d’enguany del DocsBarcelona. Què creu que es podria millorar?
El DocsBarcelona fa una proposta de pel·lícules per a un públic de casa i els havíem de trobar una alternativa virtual, que la vam trobar de la ma de Filmin i que enguany l’hem compatibilitzat amb una selecció en modalitat presencial. Crec que ha estat un encert, tot i que sí que notem que al públic encara li costa apropar-se a la sala. Per contra, l’espai professional referent a la indústria l’hem mantingut cent per cent virtual, i aquí et diria que potser hauríem d’haver intentat ja incorporar aquesta presencialitat, per exemple, en alguna xerrada més adreçada al públic professional de casa… El sector ens ho diu. Potser aquí hauríem d’haver sigut una mica més valents. Ho haurem de recuperar en la propera edició.

Aquest equilibri entre presencialitat a sala i oferta online és una declaració d’intencions del festival de cara al futur?
Malgrat molta gent no ho sap, el DocsBarcelona està a Filmin des del 2012: les darreres nou edicions han tingut una part virtual de la programació. Nosaltres com a DocsBarcelona sempre hem compartit que la sala i la plataforma virtual poden conviure. El nostre desig és que es torni a invertir la proporció d’aquest any: que el cent per cent de la programació torni a estar a la sala i que la part que quedi a plataforma, sigui el cent per cent o en sigui una part, s’hi quedi perquè realment tingui un sentit; no per competir amb la sala, sinó com a oferta addicional per a aquell espectador que no pot arribar a la sala perquè no està a prop de Barcelona. Hem de veure com trobem l’equilibri perquè ni la plataforma online faci mal a l’estrena en sala, que és el que li pertoca a una pel·lícula de festival, ni que la presencialitat limiti la possibilitat de fer accessible un tipus d’obres a un públic que té ganes d’accedir-hi.

 

Text: Manuel Arenas / Clack | Vídeo: Marina Rodríguez / Clack

TOTES LES NOTÍCIES