Després de conquerir el Premi del Jurat al passat Festival de Venècia, ‘El oficial y el espía’ del veterà cineasta polonès Roman Polanski aterra a les nostres cartelleres. Primer de tot potser caldria esmentar la traducció penosa del títol original ‘Jo acuso’, ja que ‘El oficial y el espia’ rebaixa substancialment el to directe i contundent de l’enunciat original. Crec que la distribuïdora ha aplicat un innecessari codi d’autocensura que ha pretès esquivar el contingut polític d’un enunciat que ha servit sovint de crit de denúncia d’actes injustos.

‘El oficial y el espía’ està inspirat en l’històric cas Dreyfus, militar francès sotmès a un consell de guerra acusat falsament d’alta traïció a finals del XIX. Dreyfus va ser degradat, condemnat a perpetuïtat i enviat al desterrament a l’illa del Diable, a la Guaiana francesa, el 1895. L’apropament del cas a càrrec de Polanski pren com a punt de partida el llibre de Robert Harris ‘D., l’affaire Dreyfus revisitée’, segon llibre de Harris que Polanski agafa com a inspiració després de la discreta ‘El escritor’ (2010).

El punt de vista se situa a partir de les investigacions d’un altre militar, el coronel Georges Picquard (Jean Dujardin), destinat a un departament de contraespionatge, i que acaba descobrint que l’espia que enviava informes a l’exèrcit alemany no podia ser el capità Alfred Dreyfus (Louis Garrel). En aquesta injustícia contra Dreyfuss es constata com tota la cadena de comandament va conspirar per aniquilar Dreyfuss només per la serva condició de jueu mentre manipulava una prova grafològica.

Polanski esbossa un film sobre la consciència personal, l’ètica i la moral d’un bon funcionari, exemplificat en el militar íntegre i incorruptible Picquard, el qual avantposa la veritat dels fets per damunt dels seus prejudicis, ja que ell creia en la culpabilitat de Dreyfuss en un primer moment. El film també aborda, per descomptat, el cèlebre manifest de denúncia de l’escriptor Emile Zola, ‘Jo acuso’, adreçat al president de la República Francesa, i publicat en el diari ‘L’Aurore’ a començaments del 1898. Un fet que el va portar posteriorment a ser jutjat per difamació i injúries contra l’exèrcit, exiliant-se per no ser empresonat.

El majúscul escàndol judicial al militar Dreyfus portat al cinema per Polanski ens deixa un bon film històric sobre la intolerància, en aquest cas, la persecució d’innocents per simples qüestions religioses. Com en totes les farses judicials engegades només per empresonar innocents o perseguir dissidents o rivals polítics, resulta obvi els paral·lelismes del cas Dreyfus amb aberracions jurídiques basades en proves de dubtosa consistència com el que passa a Catalunya.

D’altra banda, no sabem si Polanski pensava en si mateix quan es va implicar en aquest projecte cinematogràfic arran dels seus maldecaps amb la justícia americana per les denúncies de violació d’una menor que el van portar a fugir dels Estats Units els anys setanta. La polèmica empaita encara al cineasta polonès, ja que ara fa poc ha rebut una nova denúncia de violació d’una fotògrafa francesa fa anys, fet que va provocar algun boicot concret en alguna sala durant l’estrena francesa de ‘El oficial y el espía’. Tampoc es pot passar per alt les reticències palesades per la directora argentina i feminista militant Lucrecia Martel en el passat Festival de Venècia on ella presidia el jurat oficial de la competició.

El film de Polanski certifica que el francès Jean Dujardin és un molt bon actor malgrat fos afusellat d’antuvi pel paper que el va catapultar a la fama a l’oscaritzada ‘The Artist’ (2012). ‘El oficial y el espía’ és un film de provada eficàcia, un thriller polític i judicial que camina amb pas ferm i segur, de maneres seques i precises, com tota bona crònica de fets històrics. Trets distintius d’enorme vàlua que alguns podrien confondre erròniament amb l’academicisme o la simple cal·ligrafia que sembla desprendre’s del relat cinematogràfic per la seva manca de sentimentalitat o emoció.