Dídac d’Amat és, entre d’altres, jurista, politòleg i doctorant en Dret Internacional Climàtic per la Universitat Pompeu Fabra. Amb ell, a través d’aquesta entrevista, intentarem posar un xic d’esperança a un futur marcat inequívocament pel canvi climàtic.
Quan et va despertar aquesta consciència pel clima?
És una molt bona pregunta. Segurament no hi ha un moment fundacional. Jo soc fruit, afortunadament, d’una generació que gràcies a l’educació pública, i em refereixo no només el sistema educatiu, sinó a tot el model d’educació que des de les institucions s’ha anat proposant, han estat capaços d’ajudar-nos a entendre que estem vivint una crisi climàtica i ambiental molt forta. I això òbviament, a mi com a qualsevol altre, m’ha anat afectant i ha anat dibuixant el Dídac, que ha arribat fins al dia d’avui.
I, de nou, Catalunya viu una emergència per sequera que no és nova. Quina diferència hi ha amb la sequera actual de la de 2008?
D’una banda, la intensitat. Giro la pregunta, i et diré no només les diferències… sinó allò que tenen en comú: el que ens diu la ciència, i que tenen en comú, és que sequeres com la de 2008 i com l’actual, seran cada cop més freqüents. Per tant, es donaran cada menys temps de marge entre l’una i l’altra, i seran més intenses. Una mica aquesta és la consideració que hem de tenir en compte.
I quins nivells podria arribar a tenir aquesta sequera en la nostra vida quotidiana en un futur pròxim?
Des del passat 11 de març ja hi ha set municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que han reduït la pressió de l’aigua. Per tant, surt menys aigua de l’aixeta quan la necessiten. Actualment, ja estem produint aigua de dessaladora, això vol dir que energia que estaria disponible per a la societat, l’hem de destinar a treure sal de l’aigua del mar per tal de poder-la utilitzar per a usos civils. Com a resultat, òbviament que ens està afectant.
El Govern català va declarar algunes mesures, algunes restriccions, però totes sempre tenien aquesta lletra petita. Les restriccions han de ser per a tots?
A mi m’agrada explicar que Catalunya és un país ben normal, no? Té algunes coses que ens fan diferents, però com a norma general som bastant normals i, per tant, les mateixes desigualtats que afecten molts països, a Catalunya també l’afecten. En alguns casos més que d’altres països. Per tant, les desigualtats econòmiques també, i les desigualtats en els usos de recursos, que estan molt vinculades a les desigualtats econòmiques, també ens afecten. En aquest sentit, el que tindria potser certa lògica és que aquells que estan usant més recursos hagin de patir més les conseqüències de l’ús d’aquests recursos. I això a vegades ens pot costar d’entendre.
I amb els agricultors?
Amb els agricultors, és evident. Tens una economia agrícola que és molt més dependent dels ecosistemes. Això ens ho porta dient la ciència des de l’any 1992, fins i tot abans… 1980 llargs, quan es crea l’IPCC; ens diu que els que depenguin més dels ecosistemes, patiran més les conseqüències del canvi climàtic. Per tant, que si la teva indústria es basa en l’ús de l’aigua, el dia que no hi ha aigua a conseqüència d’aquests canvis estructurals en el clima, patiràs més que si la teva indústria no depèn de l’aigua o té menys dependència de l’aigua.
Parlaves d’aquest combat polític. Hem d’entendre el canvi climàtic com un combat amb ideologia política?
El canvi climàtic és un fenomen biofísic que té conseqüències polítiques, no? I que, per tant, com qualsevol fenomen que té causes i conseqüències polítiques, les hem d’intentar abordar. Cadascú intentarà fer una proposta en la seva línia i avui en dia en tenim moltes. En l’àmbit internacional tenim el que anomenem el capitalisme verd, tot i que segurament crec que es podria utilitzar altres noms. Perquè el Green Deal, s’anomena capitalisme verd, però segurament és una postura molt socialdemòcrata. També tenim altres postures, com pot ser el decreixentisme, o també postures com el post desenvolupament. Per tant, hi ha moltes postures polítiques.
És possible lluitar contra el canvi climàtic dins del sistema capitalista?
No tinc clar que es pugui donar una resposta absoluta a això. Bàsicament perquè el capitalisme es caracteritza per la seva capacitat de mutar en el temps i d’adaptar-se. Alguns autors, com Jeremy Rifkin, et diran que el capitalisme, ben dominat i ben regulat, pot ser un aliat en la lluita contra el canvi climàtic. Més que en la lluita contra el canvi climàtic, en la lluita per la descarbonització de l’economia. Altres autors com el Jason Hickel, per exemple, et diran que ni de broma, no? Que si no tens un canvi de model, seria impossible. Hi ha una autora que a mi m’agrada recomanar especialment, que és la Kate Raworth, que va ser professora a la Universitat d’Oxford, i és una persona molt compromesa amb la lluita contra les desigualtats; que ens parla d’un concepte que és l’economia del dònut. I una mica, la seva perspectiva és que hem de tenir tant creixement com sigui possible, d’alguna forma, però no hem de ficar el creixement per sobre la protecció del medi ambient. Per tant, si és possible créixer, creixem. Perquè el creixement, no ens enganyem, té coses positives, en termes socials especialment. Ara, si no és possible, no. Hem de tenir clar que juguem dintre d’uns límits.
I en l’àmbit social, com podem començar a imaginar nous horitzons? Perquè molts cops dins de l’ecologisme i aquest discurs catastrofista. Com construïm aquesta esperança?
Jo soc optimista patològic, que això no vol dir que no hàgim de ser realistes i, per tant, explicar a la gent que ens n’anem a la catàstrofe directa, i que a més, ja no podrem revertir alguns efectes del canvi climàtic. És a dir, que no tindrem estius més frescos que els dels últims anys. Com a molt podem anar a pitjor o mantenir-nos tal com estem ara, però que el canvi climàtic d’alguna forma també ens dona la capacitat de repensar algunes coses del nostre sistema social. I aquí és clau, acompanyada també de la imaginació política. És a dir, imaginem polítiques públiques. Imaginem com fem que el sector privat, d’alguna forma, també pugui contribuir en aquests termes a la transformació del país. O, per exemple, imaginem que hi hagi una xarxa de trens nocturns que ens connecti per Europa. Imaginem que puguem connectar Mataró amb Granollers, Terrassa, Sabadell i arribar fins a Vilafranca amb una xarxa de trens. Aquests són els macroprojectes que jo soc capaç d’imaginar-me. Imaginem-nos, per exemple, que hi ha plaques solars de propietat pública com s’estan precisament, fent des de la feina que està fent l’energètica, diguéssim, per tant, propietat de tots, que estem generant energia col·lectiva. Jo crec que hem de ser capaços d’imaginar coses com aquesta. Imaginem ciutats on puguem anar caminant d’un lloc a l’altre, on la bicicleta tingui un paper més important. Com deia abans, amb l’urbanisme, no la seva importància.
Periodista: Esteve Vallmajor Diez de Andino
Producció: El Monocle