Llegir-la o escoltar-la mai et deixa indiferent. De forma clara i contundent, l’escriptora i activista afrofeminista i antiracista Desirée Bela-Lobedde dissecciona en aquesta entrevista per què no n’hi ha prou amb dir que no som racistes, i per què cal educar-se en l’antiracisme. Al seu darrer llibre, Ponte a punto para el antirracismo (Penguin Random House, 2023), l’autora catalana afrodescendent assenyala quins són els mecanismes del supremacisme blanc que fan que les persones racialitzades encara avui continuïn patint opressió i discriminació en molts àmbits de les seves vides. Bela-Lobedde, qui també és formadora en antiracisme, és crítica: “Jo faig la meva part contra el racisme, però la gent blanca ha de fer la seva”.
“No basta amb no ser racista. Cal ser antiracista”, diu al seu darrer llibre. Quina és la diferència i per què és important posar el focus aquí?
Aquesta és una frase que des dels moviments antiracistes s’està dient des de fa dècades. Quan la gent diu que no és racista s’escuda en la inacció i pensa: “Com que jo personalment crec que no faig res que sigui racista, amb això ja n’hi ha prou”. Però cal entendre que no ser racista és insuficient perquè deixem que es perpetuïn situacions i accions racistes i discriminatòries. Al contrari, ser antiracista implica passar a l’acció, posicionar-se obertament i fer quelcom que vagi en contra del racisme, el que puguem dintre del nostre àmbit d’influència o el nostre entorn. Com deia Desmond Tutu: “Si en situacions d’injustícia et mantens neutral, t’estàs posant de part de l’opressor”. Encara hi ha molta gent que creu que en aquest cas el més desitjable és la neutralitat.
Al llibre dona alguns consells per a lluitar contra el racisme. A grans trets, quins destacaria?
Jo crec que el consell més important, el bàsic, és preparar-nos per a ser qüestionades, perquè quan comences a assenyalar conductes i comportaments racistes tothom et qüestiona. La resposta habitual no és que la gent pensi, “ostres, això no ho sabia, gràcies per dir-m’ho”. El que fa la gent és qüestionar-te, fer llum de gas per a fer-te creure que tens la pell molt fina, que ets molt exagerada, que veus racisme a tot arreu.
Anem molt mancats d’educació antiracista? Encara hi ha molta gent que pensa que l’Estat espanyol no és racista i vostè creu que és perquè es té una concepció limitada del racisme.
Sí, anem curtíssims d’educació antiracista, i és un problema que neix des d’aquesta creença de pensar que un no és racista, justament per aquesta concepció errònia del que és racisme i el que no ho és. Creiem que el racisme està relacionat amb qüestions molt concretes i amb les accions més socialment condemnables. Aquelles amb les quals la gran majoria de la població estem d’acord que estan malament. Per tant, ho relacionem amb qüestions morals i arribem a aquesta conclusió: “Jo no faria totes aquestes coses tan obertament racistes, perquè fer-ho és de mala persona; com que jo no soc mala persona, jo no soc racista”.
La mirada colonial a l’estat persisteix i es reflecteix en lleis com per exemple la d’estrangeria. Encara no s’assumeix com a estructural aquesta realitat que molta gent nega?
Partim de la base que es nega, fins i tot, que Espanya tingués colònies, o que a Catalunya els indians també trafiquessin amb persones esclavitzades. Sense aquest reconeixement bàsic no anem enlloc. Per què no es fa aquest reconeixement? Jo diria que implica anar a l’arrel de coses que formen part del que hem après, del nostre codi de valors i de creences, i enfrontar-te a això és molt dur, i hi ha qui prefereix no fer-ho.
Sovint passa que gent que es llegeix com a no racista, encara calla quan es produeixen comentaris obertament racistes en els seus entorns. Per què es produeix aquest silenci, que en altres àmbits ja no tolerem?
Sento que una gran majoria de persones blanques no tenen el costum de parlar obertament i amb naturalitat del racisme. Quan es parla sobre racisme, normalment és quan hi ha un fet noticiable, com el 2020 amb l’assassinat de George Floyd, o com l’any passat amb els assassinats a la tanca de Melilla. Però quan algú assenyala un comentari racista a una altra persona, aquesta sent que se li està dient “tu ets mala persona”. I aquí no hi ha possibilitat de dialogar, perquè l’altra persona el que farà és escandalitzar-se: “Com he de ser racista si…”, i llavors fa una relació de totes les coses o les accions que creu que l’eximeixen de ser racista.
Parla al llibre de la supremacia blanca. Potser algú es pensa que és una qüestió que remet al Ku Klux klan o als moviments neonazis, però és molt més evident i quotidiana. En quins espais o àmbits es manifesta?
En tots. La supremacia blanca és com explicar-li a un peix que és l’aigua, tal com diu l’estudiós de la raça Tim Wise al documental Hello privilege it’s me, Chelsea, de la Chelsea Handler. La supremacia blanca és el medi, és on viuen les persones blanques i, per això, hi ha tota una sèrie de coses que no detecten. Però si no ets una persona blanca totes aquestes coses sí que tenen una afectació: és que la gent et pregunti abans d’on ets que com et dius; que no sàpiguen pronunciar bé el teu nom i tampoc s’esforcin; que vagis al supermercat i vegis que et segueixen amb la mirada o, fins i tot, per tot l’establiment, d’una forma de vegades molt amable, però et segueixen. Són les parades policials per perfil ètnic…
I amb tot el que acaba d’enumerar, com explica que moltes persones encara neguin el privilegi blanc?
Hi ha molta gent, sobretot de classe treballadora, que quan sent la paraula privilegi l’entén malament, i pensa: “Com has de dir que soc una persona privilegiada si jo estic currant molt i ningú m’ho ha posat fàcil”. Però no parlem d’això, parlem de què el fet de no ser una persona racialitzada no afegeix una càrrega extra a tot allò que ja et passa.
Té molts seguidors a les xarxes socials, produeix contingut de gran qualitat i, tot i que molta gent el rep amb respecte, també s’ha trobat amb menyspreus. Quina és la manera per a no defallir quan sembla que el focus segueix en conceptes que haurien d’estar superats fa temps?
D’entrada, m’ajuda tenir molt clar que són coses que no estan superades. Quan va venir l’escriptora Chimamanda Ngozi a Barcelona, el 2017, li van preguntar com gestionava ella els comentaris dels trols, i va dir que tenia molt clar que són noms a una pantalla, que és gent que no ens coneix absolutament de res. Pensar això m’ajuda a crear una distància, i a no prendre-m’ho de forma personal quan la gent utilitza l’insult per a intentar desacreditar el que dius. Aquesta gent no sap res de mi. La que fa anys que estudia i es forma en antiracisme soc jo, no ells i, per tant, que em diguin el que vulguin, que no tenen raó.
Per Text i vídeo: Social.cat