Per caçar el tamarro, un animal que únicament ha existit en l’imaginari popular, unes persones bromistes, quan s’esqueia, posaven en marxa una batuda, tan fictícia com irreal era la bèstia que pretenien capturar. Ordien una trama d’engany, quan clissaven una persona ingènua disposada a col·laborar en la caça i anar per feina d’immediat.

L’incaut que es deixava convèncer, per participar en una cacera de nit, a les fosques, a la cerca i captura d’un exemplar, en sortia habitualment ben galdós, essent objecte d’una riota col·lectiva, al meu parer aspre i degradant. En el fons, es jugava amb la bona fe de la gent. Les víctimes propiciatòries solien ser persones nouvingudes.

Existia tot un ritual, per construir l’engany, consistent en dir, a la persona disposada a participar, que no es preocupés que l’ajudarien a seguir el rastre de la fera, per capturar-ne, si podien, un o més exemplars. També li cercarien comprador per les pells, cotitzades a un alt preu, li deien, en tractar-se d’una rara espècie, preada pel seu pèl fi, brillant i sedós, ideal per fer els abrics, gorres, bufandes i guants de luxe, que tant de moda estaven aleshores.

En la negra nit, un petit grup de persones conxorxades l’acompanyaven en comitiva a un prat proper i feien sonar un reclam per atraure la bèstia. Guardant un silenci sepulcral, es mantenien dempeus immòbils a l’espera de que aparegués l’animal. Mentrestant, ajupit, l’ingenu caçador parava el sac, sota un salt d’aigua inactiu.

Tenien totes les llanternes apagades, per evitar espantar la bèstia, quan sortís del cau amb els cadells. El crèdul caçador ocasional, frisós, esperava impacient l’aparició de l’animal, d’un moment a l’altre. De sobte, els bromistes acompanyants obrien la comporta de la sèquia i aleshores un gat amb morrió -a voltes un gos- era arrossegat per un corrent d’aigua i fang, queia al fons del sac i el confiat protagonista, ben enfangat, rebia una bona remullada.

Per impedir que la valuosa presa fugis, l’improvisat caçador lligava a corre cuita el sac i ben ufanós es dirigia cap al nucli urbà, per posar la bèstia en venda al millor postor. En passar per la plaça pública, se li apropava un fals comprador espontani, a qui el caçador rebutjava vendre-li, per considerar, el preu, que estava disposat a pagar, baix respecte al que feia poques hores li havien dit  que valia.

De la facècia exposada, moltes eren les variants que existien a Andorra i en altres contrades del Pirineu, però totes tenien un desenllaç semblant, remullada final inclosa. Sortosament ha estat una pràctica, que al cap dels anys a Andorra ha caigut en desús, suposo que per perversa i cruel.