“ Trobo el futbol molt educatiu: cada vegada que algú es posa a veure’l vaig a algun lloc a llegir un llibre” (Grouxo Marx). És d’escàndol que certs futbolistes professionals estrella, principalment de la primera divisió, cobrin unes xifres astronòmiques, mentre que la resta, amb gradacions, s’ha de conformar amb bastant menys, o no cobrar, com succeeix, per exemple, en les categories regionals. Per dissort, la desigualtat de gènere inexplicablement encara perdura: elles cobren molt menys que ells.
Com si es tractés d’un mercat d’esclaus, els/les futbolistes professionals es poden comprar, vendre, cedir o intercanviar entre els clubs. El preu de la transacció es negocia entre les parts i segons sigui el cas, s’aplica la clàusula contractual de rescissió, que acostuma ser molt elevada.
Fa uns anys, un amic em feia adonar d’un fet repetitiu en el món del futbol. Afirmava que quan es ven un/una futbolista, el preu que el venedor dona a la premsa no és el mateix que el que el comprador dona als mitjans de comunicació. Una de les parts menteix? O potser totes dues?
No veig per quina raó han de cobrar tants diners per a donar cops de peus a una pilota, distraient a la gent dels autèntics problemes a què ha de fer front la nostra societat. L’afirmació de Karl Marx “La religió és l’opi dels pobles” podria ser substituïda per “El futbol és l’opi dels pobles”.
Tampoc tinc gens clara la necessitat dels clubs de tenir cercadors externs, a comissió, per a trobar primeres figures futbolístiques, per a futurs fitxatges, tant més, si el club de que es tracta, ja disposa dels seus propis tècnics esportius, formats a casa, que poden desenvolupar la funció.
Trobo bastant avorrit veure homes o dones corretejant pels camps de futbol amb pantaló curt corrent darrera una pilota. Em demano de que serveix que hi hagi futbol i per què una persona s’adscriu com espectador a un club, que diu “seu” sense una necessitat objectiva de hi pertànyer.
Abunda el fanatisme, en creure indegudament que un és millor per vestir un color, una ensenya o la samarreta idèntica a la de una figura futbolística admirada. Es creen rivalitats innecessàries, que a voltes originen aldarulls, quan no insults, en enfrontaments enconats dins i fora de l’estadi.
Em sembla improcedent emprar tantes hores de televisió a donar noticies esportives i retransmetre partits, en lloc d’utilitzar-les per a promoure cultura. Les noticies esportives considero que no haurien de tenir cabuda als butlletins informatius ni en general a la premsa. Per a divulgar l’esport ja existeixen els mitjans especialitzats, per a aquells que els interessi.
Em supera veure algú que s’aprèn les alineacions com si fos la llarga llista dels emperadors de la dinastia Ming. No entenc com hom pot col·leccionar cromos amb les fotos dels components del equips, practicant una mena de culte a la personalitat, més propi d’èpoques passades i no d’ara.