Encisats en veure que llur fill, als tretze mesos de néixer, comença precoçment a articular paraules, decideixen anticipar-se i fer un pas endavant, comprant-li d’immediat una sèrie de quaranta cartolines separades, il·lustrades a tot color, representant escenes quotidianes de la vida, a doble cara, plastificades a prova d’infants. La intenció no és altra que ajudar al fill a enriquir vocabulari.
Passen les setmanes i el noi no mostra ni el més mínim interès en el joc que, un dia i un altre, se li proposa, consistent en identificar i dir el nom, de cadascun dels oficis, professions, objectes i escenaris reproduïts en les cartolines, com pot ser un mercat, un col·legi o un hospital.
Vist el nul èxit dels repetits intents, els seus progenitors opten per guardar l’eina pedagògica al calaix i només treure-la de tant en tant. Al cap d’uns mesos però, finalment, als pares del nen els arriba el moment tan desitjat, en que al menut ja no se li proposa el joc, sinó que, és ell mateix el que cada dia el demana per compartir-lo a casa o a la dels avis.
Quan a un pediatra li pregunten com és que a la criatura petita que té davant seu, encara no li han sortit les dents, els facultatius responen que “mai cap s’ha quedat sense”. Suposo que amb l’esmentada frase ens volen venir a dir que tots tenim ritmes diferents, en el desenvolupament físic i intel·lectual, i no per això som més o menys llestos, intel·ligents o el que sigui.
Crec en la necessitat de respectar als fills llur propi ritme d’aprenentatge, no tan sols en la infantesa sinó sempre. Són ells els que el marquen i no nosaltres els pares. Penso que els estimulem i protegim en excés, ço que al meu parer no contribueix gaire a que siguin autònoms i puguin obrar en llibertat i responsabilitat.