El Consell d’Europa defineix la dependència com un estat en que es troben les persones que per raons relacionades amb la manca o pèrdua d’autonomia física, psíquica o intel·lectual, tenen necessitat d’assistència i/o ajudes importants per realitzar les activitats de la vida diària i de manera particular aquelles relacionades amb la cura personal.
Actualment un dels principals reptes de la política social del nostre país el constitueix l’atenció a les persones en situació de dependència i la promoció de llur autonomia personal. El repte no és altre que atendre a aquelles persones que, per trobar-se en situació d’especial vulnerabilitat, requereixen suports per fer les activitats essencials de la vida diària.
Malgrat que el risc és més freqüent trobar-lo en les persones grans, es pot donar en totes les edats i situacions. Sens dubte estem davant un repte social i sanitari que requereix una inversió econòmica, però també davant d’una exigència de dret que afecta els fonaments més profunds d’una societat.
A Andorra, els canvis demogràfics i socials estan produint un increment progressiu de la població en situació de dependència. Per una part, és necessari considerar l’important creixement de la població, que fa que els majors de 65 anys s’hagin triplicat en els darrers 30 anys. D’una altra part, s’ha d’afegir la manifestació d’allò que els experts anomenen “l’envelliment de l’envelliment”, és a dir, l’augment del col·lectiu de majors de 80 anys, que en 20 anys s’ha doblat.
A aquesta realitat derivada de l’envelliment, s’ha d’afegir la dependència per raons de malaltia i altres causes de diversitat funcional o limitació, que s’han incrementat els darrers anys pels canvis produïts en el grau de supervivència de determinades malalties cròniques i alteracions congènites i, també, per les conseqüències dels índex de sinistralitat vial i laboral.
Els canvis en el model de família i la incorporació massiva de la dona al mercat de treball introdueix nous factors que fan imprescindible una revisió del sistema tradicional d’atenció, per assegurar una adequada capacitat de prestació a les llars, per tenir cura d’aquelles persones que ho necessiten i no volen ser institucionalitzades. Sabem que en alguns casos no és possible romandre a casa, però tant que es pugui les persones dependents haurien de poder triar.
Si tenim en compte que un 70% de persones grans no volen ingressar com usuaris a la residència, haurem de pensar en una prestació alternativa que complementi l’oferta actual, com pot ser establir d’una vegada per sempre la figura encara pendent de l’assistent/a personal, creada en el marc de la Convenció de Nacions Unides, que Andorra té ratificada des del 2014.
En els anys 90, el Govern encapçalat pel Sr. Oscar Ribas Reig, amb el Sr. Agusti Font al front de ministeri competent, projectà quelcom de semblant, però no se sap per quina raó la iniciativa no va prosperar. Era i continua sent una forma d’assolir que la persona dependent, fins i tot en alguns casos severs, pugui romandre a la llar, enfortir els vincles afectius i alleugerir les llargues llistes d’espera per entrar a les residències, evitant de retruc haver-ne de construir de noves, per l’alt cost que suposa.
Al meu parer, podríem seguir el model reïxit a Alemanya, consistent en establir un contracte laboral entre els serveis socials i una persona formada a l’efecte, preferiblement un familiar, que es compromet a tenir cura d’una persona dependent, sota unes determinades condicions i exigències, a canvi d’un salari i la renúncia expressa a un lloc de treball fora del contractual. Certament es tracta d’una solució imaginativa, molt menys onerosa que la institucionalització, d’un cost proper als 4500 euros mensuals, finançats per terceres parts, entre Govern, la CASS i el propi usuari. Si aquest no té suficient capacitat econòmica per pagar el terç però reuneix les condicions legals per accedir-hi, se l’ajuda.