Crec que és un dels principals reptes del segle XXI, al qual ha de fer front la nostra societat. A la vegada, suposa un gran desafiament, tant per a la ciència mèdica, com per a la recerca farmacèutica, per a intentar trobar nous tractaments que permetin curar, en lloc de només prolongar la vida.
Per bé que ja hi ha alguns medicaments que curen, com per exemple el que permet guarir un tipus específic d’hepatitis, al meu entendre és necessari fer més recerca i ampliar la gamma, tant per als tractaments destinats a les malalties majoritàries, com els que són a les minoritàries.
No té molt sentit tenir una major esperança de vida, com la que gaudim de mitjana a Andorra, si no va acompanyada de progressos científics i socials que permetin a les persones, en totes les etapes vitals, dur una vida digna, tant en termes de salut, com de benestar econòmic i social.
A tot arreu no ha augmentat l’esperança de vida. A Rússia, per exemple, ha disminuït, en reemplaçar, fa uns anys, la cobertura sanitària pública, per la privada, amb pensions de vellesa ínfimes i salaris baixos, que no donen per a cobrir el cost de la pròpia despesa sanitària personal.
Per a resoldre, tant la vessant econòmica del repte, com la científica, es requerirà una elevada dosi d’imaginació. Trobar solucions no és gens fàcil. En l’àmbit de la salut, anem amb retard. Crec que, l’administració, en veure el cost de les actuacions necessàries, demora o abandona projectes.
Tal és el cas de la unitat d’atenció a la salut mental, ubicada encara a una de les plantes de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell, quan estava projectat traslladar-la a l’antiga residència geriàtrica del Solà d’Enclar, on tindria més espai del que té ara, per a donar servei als usuaris.
Per un altre costat, si una persona és dependent, en funció del grau, té un cost que l’afectat ha d’assumir, si vol romandre a la llar, atès per personal preparat per a tenir-ne cura. Cosa molt diferent serà si ingressa a una residència geriàtrica, on satisfarà només un terç de l’alt cost.
Ocorre, però, que es pot tardar anys a poder ingressar en una institució degut a les llargues llistes d’espera. Alguns postulants, quan hi podrien entrar, ja són morts. Tenint en compte el major cost a assumir, crec que s’haurien d’atorgar ajudes a les persones dependents que romanen a la llar.
Com que un 70% de les persones grans no volen anar a una residència, potser caldria fomentar l’atenció domiciliària, en la forma que ho fan a Alemanya des de fa molts anys. Per tenir cura d’una persona dependent es rep un salari social, prèvia renúncia a qualsevol altre lloc de treball.
Als avantatges de romandre a la llar, prop dels seus i els records de tota una vida, hem d’afegir el seu molt menor cost. S’alleugerien les llistes d’espera per a ingressar i s’evitaria haver de construir noves infraestructures per al cada cop més alt nombre de persones grans dependents.
S’estima que un 50% de les persones d’edat superior als 80 anys són dependents, en major o menor grau, la qual cosa vol dir que, molt possiblement necessitarà que algú, familiar o no, en tingui cura a temps parcial o jornada completa si cal, per a ajudar en les tasques de la vida diària.
