Una família jueva em tutelà durant la meva estada a Israel, iniciada al final de la dècada dels 60, arran d’un intercanvi cultural França-Israel. Els 5 membres de la família que m’acollí havien emigrat a Israel el 1948, des de Marsella. El cap de casa conduïa el camió de gran tonatge, que transportava, fins el port de Haifa, la fruita produïda al kibbutz d’ Ein-Dor, a la Baixa Galilea, lloc, aquest, on residien i treballaven ells, jo i uns quants centenars de persones més.
Un parell o més cops a la setmana em convidaven a casa seva, a compartir taula, una vetllada festiva o una sortida. Jo rebia llur afecte i ells el meu. Ells eren partícips del meu tarannà i jo del seu. Això em permeté apropar-me a llurs tradicions, anhels, de forma molt enriquidora.
Entre les moltes anècdotes viscudes, en destacaré una que em deixà una penetrant empremta. És un clar exemple de com entenia (o entén encara?) una família jueva, la formació dels seus fills, amb dosi per igual de tendresa i fermesa. Els pares demanaven als fills que sempre actuessin amb plena llibertat, però també amb total responsabilitat.
Un dia, els pares, davant meu, es dirigiren al més jove dels fills, amb aquestes paraules: Mira, noi, no et sembla que hauries de triar alguna activitat extraescolar que t’agradi? El nen respongué: “Quina? La resposta dels pares fou: “En tens varies per triar”.
A continuació, li digueren al fill: “Les opcions que tens al teu abast són: 1) Anar a treballar al laboratori de recerca del kibbutz, per a obtenir aranges sense llavors, amb pell més prima, per mitjà de modificacions genètiques. 2) Aprendre solfeig al conservatori del kibbutz i arribar a tocar un instrument musical. 3) Incorporar-te al taller mecànic per a reparar maquinària agrícola. 4) Conrear un tros on tu hi plantaràs el que vulguis.
Després d’uns instants de reflexió, l’infant respongué: “M’inclino per conrear un tros, però no sé que plantar-hi”. La reacció dels seus progenitors fou : “Nosaltres no et direm que has o no has de plantar-hi. Documenta’t sobre el tema i aleshores esculls. No voldríem, de cap manera, que declinessis la teva pròpia responsabilitat cap a nosaltres. Posa fil a l’agulla i espavila. Allà hi has de fer créixer quelcom”.
Una altra vegada, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’assemblea general del kibbutz. M’hi va portar el meu tutor ( i traductor de l’hebreu al francès). Com a punt principal de l’ordre del dia, es debatia la possibilitat d’atorgar el kibbutz, un crèdit a la municipalitat d’un petit poble palestí proper.
Les autoritats del poblet palestí demanaven que la fàbrica productora de cables, propietat del kibbutz, els financés el cablejat elèctric del seu municipi, mitjançant un crèdit a llarg termini. Posat el tema a votació dels assistents, la immensa majoria es pronuncià en contra de tal possibilitat.
Un dels arguments oposats a la concessió del crèdit, era: “Mentre nosaltres treballem com a condemnats, ells estan de panxa al sòl”. L’altre era: “No tenen capacitat per a retornar el crèdit”. He de dir que la decisió de no atorgar el crèdit em deixà un regust molt aspre.
D’aleshores ençà, el món ha canviat i Israel també. Una bona part dels kibbutz que existien llavors, han fet fallida i altres han hagut adaptar-se als nous temps. Amb una certa nostàlgia, miro enrere recordant complagut haver gaudit plenament d’una experiència inesborrable.