No parlaria d’aquesta noia de qui ja ha parlat tothom si no fos perquè la qüestió del nom em sembla certament interessant, pel que representa i sobretot pel que implica de continuïtat de certes dinàmiques. La qüestió del nom, ho aclareixo, és si ha d’anar amb accent o sense. És a dir, si l’hem d’escriure en castellà (amb accent) o en català (sense).
Ella sempre ha sostingut que la seva llengua familiar és el català i que en el seu entorn immediat li diuen el nom en català, és a dir, amb S sonora i O àtona (que sona U: Sant Esteve Sesrovires forma part de l’àmbit del català central), igual que anomenem Fernandu i Antòniu (permeteu-me la llicència gràfica) els pares i avis que encara eren batejats amb aquests noms castellans però anostrats. Tanmateix, aquests dies l’hem vist escrit als diaris (amb accent) i pronunciat a teles i ràdios (amb S sorda) a la castellana, en el que d’entrada a mi em va semblar una distorsió intolerable. Un cop assabentat, però, que als discos i en general a la seva feina se’l fa posar en versió castellana, concloc que ens trobem davant de l’enèsima manifestació d’un fenomen que fa dècades, segles, que dura: la submissió.
No cal tenir gaire experiència en aquests assumptes per imaginar-se com devia anar a l’hora de fer el canvi. Però ara m’estimo més fer la hipòtesi de la situació contrària: que no solament no l’hagués adoptat sinó que s’hi resistís. Que corregís, per exemple, els periodistes, promotors i etcètera que li escrivissin malament. Què hi podria perdre? Part de la promoció que li facin a les Espanyes? Segurament, però ella és una artista de ressò internacional, això seria un preu perfectament assumible; bé, assumible segons els principis que tinguis, és clar. Compto que en realitat la metamorfosi devia passar en algun moment en què, lluny d’imaginar-se un present esplendorós com el que viu, no disposava de cap indici per pensar que això podria anar així. La lliçó que se’n desprèn, per tant, és òbvia: feu-ho ara, feu-ho de seguida i com més aviat millor, no fos cas que el dia que ho vulgueu fer ja no hi sigueu a temps.
No sé si tot plegat em capacita per a criticar públicament la catalanitat de l’artista. Probablement no. Però sí per afirmar que és una llàstima que tinguem tan pocs pepguardioles i tantes rosalies, és a dir, tan pocs compatriotes disposats a pagar el preu de voltar pel món com a catalans i tants, en canvi, dotats de principis tan mesquins que anteposen el guany econòmic (o el dany moral, si vols) a la identitat.