L’edatisme és un terme emprat en geriatria, per primera vegada el 1969, per a designar el menysteniment envers les persones grans, per raó d’edat. Es denunciava aleshores la connotació negativa que per a algunes persones tenia i té encara avui dia el fet d’envellir. A la vida diària hi ha expressions que encara es perceben com a compliments, quan en realitat són profundament edatistes, com per exemple l’expressió molt estesa de «No aparentes la teva edat». Vol dir que acumular anys és quelcom negatiu? Mostrar un aire més jove seria més positiu?
De forma subtil, l’edatisme també es manifesta en com ens adrecem a les persones grans. Abans de saber si la persona gran que tens davant teu en té necessitat, en general, les persones quan interlocutem amb els padrins i padrines, adopten un ritme més lent, parlen més fort, utilitzant frases més curtes i simples.
Significa que d’ofici es considera a l’interlocutor/a deficient perquè és gran? Sens dubte és molt complicat tenir una visió positiva de fer-se gran, quan contínuament ens bombardegen amb missatges edatistes.
Una opinió bastant generalitzada, arrelada en una part de la societat actual, reclama, per sort sense èxit, que les compres, els desplaçaments, els tràmits administratius, la visita al metge o el que sigui, les persones jubilades ho hauríem de poder fer, solament, en hores de menor afluència de públic per a evitar les cues.