La setmana passada ens vam quedar a mig camí de la llista de derivats del sorprenent verb cerndre, tan desconegut com impronunciable i tanmateix pare de paraules d’allò més usuals, incloent la que ens ocupa.
Havent repassat, doncs, els tres verbs que se’n deriven (concernir, discerni i secretar) i el primer dels substantius, el més pintoresc (discrim), anem pel segon, que ja ens acostarà més al que ens interessa. Es tracta d’un que us sonarà força i que, ben mirat, està directament relacionat amb la temàtica que ens ocupa, que no deixa de ser el govern de la colònia: decret, d’on penja el corresponent verb decretar.
Força més curiosos, i tanmateix conservant una sorprenent proximitat formal, són els tres substantius diguem evacuatoris que venen a continuació: excreció, excrement i, alerta perquè aquest val la pena, excreta: sinònim d’excreció, però no de femta o defecació, perquè excreta es refereix al ‘conjunt de secrecions del cos’. D’aquestes branques tan “materials” en pengen mots simpàtics com ara l’adjectiu excrementici o, atenció al significat, recrement: ‘producte de secreció corporal que és reabsorbit pel mateix cos’. Com volen que no siguem escatològics, els catalans!
I ara sí que arribem finalment al nostre protagonista, aquest secretari que de cop i volta, per obra i gràcia de la poderosa Junta Electoral Central, sembla haver-se convertit en un superman dels funcionaris. Secret, un mot comuníssim que tan aviat fem anar en l’àmbit més íntim (“Vine, que et diré un secret”) com en el més oficial (secret d’Estat, de confessió o de sumari). Del secret en pengen tres paraules tan quotidianes com secretaria (en el sentit de despatx o oficina), secretisme (una pràctica tan freqüent i tan necessària, de vegades, per a la vida en societat, per més que ella mateixa impedeixi revelar-ho) i secreter, moble de despatx que no cal definir perquè el seu nom mateix s’autodefineix a la perfecció. I, no cal dir-ho, un ofici tan antic com el que avui estem disseccionant, el de secretari. Que, malgrat que filòlogicament haurien de ser pràcticament bessons amb el de secretària, en realitat diferenciem perfectament, sense necessitat d’entrar en reivindicacions que ara resultarien inoportunes. Perquè el cert és que no crec que la substància del que ha passat al Parlament hagués canviat gaire si el funcionari en qüestió hagués estat secretària. Malgrat la imagineria popular, d’arrels innegablement masclistes, aquí el motiu d’escàndol no és el sexe de l’empleat en qüestió sinó les atribucions que la maquinària estatal ha conferit al càrrec
