Podíem haver fet aquest rodalmot fa tres anys i haver-lo titulat ingressar, que és el que van fer els polítics presos quan van entrar a la presó. Curiosament, a mesura que la vergonya d’Europa creix cada dia que passen tancats allà dins, filològicament la cosa no ha canviat gaire, perquè ens movem en els marges estretíssims d’una família molt reduïda. Segurament de les més escasses que hem vist en aquesta secció.

Ingrés és un mot amb poca gràcia i gens de misteri. Pràcticament transparent. Prové del llatí ingressus, al seu torn derivat del verb ingrêdi, que vol dir precisament entrar. I els quatre fills que ha generat són tan previsibles com ingressar i reingressar, ingressable i l’opac ingressiu, un adjectiu que es fa servir en el camp de la lingüística i que té una d’aquelles definicions que no acabem d’entendre ni tan sols els del gremi: “Dit de l’aspecte que presenta l’acció verbal en el seu punt inicial i momentani, sense parar esment en el seu possible desenvolupament posterior”. Si tampoc ho enteneu no patiu, no us perdeu res. La màxima virgueria que ha aconseguit fer aquest substantiu és desdoblar-se en un segon significat, el que s’aplica en dret fiscal: l’ingrés com a pagament d’un tribut i el document que ho certifica.

Però en realitat dic mentida. En aquesta família tan tristoia i gens donada a l’extravagància sí que hi ha un parent peculiar, que aparentment no diries mai que ha sortit d’aquella mateixa casa: ingredient. El diccionari el defineix com a “Part component d’una mescla”, i en efecte podem parlar dels ingredients d’una obra artística o d’alguna altra creació; però el cert és que d’una manera quasi exclusiva el relacionem amb la cuina i la gastronomia. Ingredient seria qualsevol aliment o similar (espècia, aroma, etc) que intervé en la composició final d’un plat. Si fem allò d’imaginar-nos la família de paraules asseguda a taula per dinar, certament ingredient costa de veure’l al costat dels ensopits a què ens hem referit al començament.

No és que hi guanyin gaire, tampoc, però no hem d’oblidar l’aspecte diguem sanitari de la colla. Perquè, més que a la presó, allà on ingressem (i de vegades, per desgràcia, reingressem) més habitualment és a l’hospital. Fins i tot fem anar amb desimboltura l’expressió ‘estar ingressat/da’, i no necessitem aclariments per referir-nos al fet que algú passa les nits en un llit d’un centre de salut. En el cas dels presos catalans que ara ingressen i ara reingressen, segons el caprici dels magistrats, de vegades, més que la presó, tot plegat ens fa venir al cap la imatge d’un gran manicomi.