L’anomenada “Ley de Regulación para el Impulso de Planes de Pensiones de Empleo” en vigor a Espanya, des de l’any 2022, estableix: “El Gobierno será el encargado de promover los fondos colectivos aunque su gestión dependerá de gestoras de fondos. Estas se elegiran por concurso, de manera que se incentive la competencia y ofrezcan bajas comisiones para sus partícipes. La licitación estarà abierta para todas las gestoras, sin importar su nacionalidad”.
En el preàmbul de la llei es destaca el caràcter públic dels fons. A la resta del text legal no he trobat elements suficients per a corroborar allò que s’afirma en la introducció. Al meu parer, es tracta d’un tipus de producte semblant al que, des de fa molts anys, ofereixen les entitats financeres amb les condicions i resultats que hom coneix. Amb la creació de comissions supervisores, la llei aporta un xic més seguretat als fons que fins ara, però no els garanteix.
Els fons de pensions de promoció pública, podran ser gestionats per entitats privades de l’altra punta del món. Com no podria ser d’una altra manera, la llei exclou explícitament que puguin entrar a concursar les gestores situades en paradisos fiscals. Encara que només concursin gestores triades amb lupa, les lleis de llurs països poden ser oposades a les espanyoles i, per tant, perdre “bous i esquelles”.
A l’hora del rescat, el partícip es pot trobar que el resultat no sigui l’esperat. Per bé que hagi obtingut unes rendibilitats reconegudes com a bones, a la jubilació rebrà euros “fluixos” quan, la major part del temps, empresari i assalariat han aportat al fons euros “forts”, és a dir, amb un alt poder adquisitiu.
Les aportacions dineràries, de l’empresa i del treballador, que es fan als plans de pensions complementaris, evidentment repercuteixen a la baixa l’import del salari i el de la futura pensió de jubilació de la Seguretat Social espanyola, en disminuir la base de cotització, situació que ara es veu agreujada per la inflació galopant en els preus dels productes de primera necessitat i dels serveis dels quals som captius, com pot ser el subministre d’energia elèctrica.
No veig quina pot ser la raó última que justificaria la privatització de les pensions públiques, com no sigui l’obtenció de més guanys per part de les entitats financeres.
Tinguem en compte que els plans d’empresa suposen un greuge comparatiu per als assalariats que, per la causa que sigui, no s’hi poden acollir, dividint els assalariats entre els que tenen capacitat d’estalvi i els que no.