Títol: Parla
Escriptora: Laurie Halse Anderson.
Traducció: Josep Sampere
Editorial: L’altra Tribu
Pàgines: 192
Edat: A partir de 13 anys
A més a més d’una proposta d’edició amb personalitat i molt acurada, L’Altra Tribu és una editorial que ens té molt ben acostumats a combinar amb encert dos tipus d’obres juvenils. Per una banda, ha donat a conèixer autors actuals de tanta qualitat com Benjamin Alire Sáenz o Kacen Callender. I per una altra, ha reeditat títols ja clàssics com La casa de Mango Street o les obres de Jack London o John Wyndham, entre d’altres. En aquest segon vessant, acaba de reeditar en català Parla, de Laurie Halse Anderson, autora que ha estat reconeguda recentment amb l’Astrid Lindgren Memorial Award pel conjunt de la seva obra juvenil.
Parla és la història de la Melinda Sordino, una noia de tretze anys que comença l’institut i veu com les seves amigues de tota la vida li fan el buit. El motiu és que en una festa multitudinària a l’estiu va trucar al telèfon d’emergències i els companys no li perdonen que la Policia enviés els participants cap a casa. Així, es troba amb una realitat nova, sola, aïllada, incapaç de parlar amb els altres i sobrevivint com pot al dia a dia, amb l’única motivació d’un projecte artístic amb el qual tampoc se n’acaba de sortir. Tot es complica, a més a més, quan a l’institut la seva examiga íntima comença a sortir amb el noi que va provocar la trucada i que descobrim que va violar la Melinda a la festa.
La novel·la d’Anderson és una petita joia. Escrita el 1999, quan la llegim amb ulls d’avui ens queda clar que és una obra necessària per molts motius. El primer, que tracta de les relacions sexuals no consentides, un tema que malauradament segueix interpel·lant-nos com a societat. La protagonista es troba amb un noi més gran, el típic triomfador, que la viola malgrat la negativa de la noia quan, borratxa, s’adona del que està a punt de passar.
La novel·la aborda de forma molt realista la reacció de por, desconcert i tancament de la protagonista. La trama s’estructura al llarg de les quatre avaluacions d’un curs, període en què la Melinda pràcticament deixa de parlar, no només del que li ha passat. Però com a lectors som testimonis privilegiats de la seva veu interior, en què expressa amb tendresa i un humor reparador tot allò que viu, pensa i pateix. El relat esdevé proper, autèntic, perquè és a través d’aquest monòleg interior que la Melinda arriba a entendre’s i a perdonar-se a ella mateixa, quan s’adona que ella no és culpable de res del que li ha passat i que només n’és la víctima. És aleshores que serà prou valenta per a sortir del seu cau (metafòric i real) i afrontar les pors amb coratge.
Ens trobem, doncs, amb un relat emotiu i que ha de fer reflexionar tots els lectors, joves i grans, hagin o no passat per patiments tan profunds com el de la Melinda. I com tota bona història, té capes diverses. Entre d’altres, hi ha la del poder curatiu del llenguatge i la de l’obra artística com a camí de coneixement personal.
Enric Codina / Clijcat / Faristol