En un any pandèmic i difícil com aquest, a Núria Busquet (Cardedeu, 1974) li va fer molta il·lusió que Louise Glück guanyés aquest octubre el Premi Nobel de Literatura. Ella va ser la primera –i de moment única- traductora que va apropar una obra de Glück, Nit fidel i virtuosa (Edicions del Buc), als lectors catalans. Cinc anys després de la seva traducció, “el meu inconscient ho sabia”, apunta sobre el Nobel Busquet, que com a escriptora ha aconseguit que la seva segona novel·la, Zona zero (LaBreu Edicions), sigui finalista del Premi Llibreter 2020, que entrega el Gremi de Llibreters. Una obra per acabar l’any amb esperança? “Qualsevol que sigui bonica, perquè la bellesa és el que ens salvarà”, conclou Busquet, preocupada per com afectaran a la societat les restriccions durant la pandèmia.
Va traduir Louise Glück ara fa 5 anys. Què va pensar quan recentment li van donar el Nobel de Literatura?
Jo sempre penso que rebo pistes. Jo crec que ja m’ho pensava, o el meu inconscient ho sabia, perquè normalment els Premis Nobel els segueixo a la premsa, però aquesta vegada tenia interès. Quan vaig veure que va guanyar Glück, em vaig quedar flipant perquè no estava entre les favorites, que eren Carson i Atwood. Va ser una sorpresa molt interessant i a més em va fer molta il·lusió a nivell personal perquè l’havia traduït feia molt de temps i la tenia una mica abandonada, en el sentit que no en parlava gaire ni feia xerrades, i ha sigut una recuperació.
Què fa Glück diferent?
És molt, molt especial; és una poeta molt continguda, no és gens explosiva, conté molt l’emoció i explica tot d’una manera molt racional. Es nota que hi ha un treball intel·lectual abans d’escriure el poema. Silvia Plath, per exemple, és al revés de Glück: ella dispara i després treballa, en canvi Glück és un altre tipus de caràcter; ella primer pensa, raona, fa el treball intel·lectual i després ho escriu. A mi m’agrada molt això d’ella perquè clar, és un caràcter molt diferent al meu i això sempre crida l’atenció.
Aprofitant l’actualitat del Nobel i que la seva novel·la Zona zero és finalista del Premi Llibreter 2020, quina importància considera que tenen els premis literaris a Catalunya?
A la nostra cultura són molt importants per la rellevància que et dona a nivell de màrqueting i visibilitat. En alguns casos, massa importants, penso jo. Per a l’escriptor és important, però crec que a nivell de públic també ho és; al públic li crida més l’atenció una obra que ha guanyat o ha estat nominada a un premi.
És a dir, si detecta que sorgeixen més lectors si hi ha un premi.
Sí! Això per descomptat. A més, hi ha molta gent que se n’assabenta per la tele o la ràdio, i clar, si no guanyes cap premi o no tens una agència de màrqueting molt forta al darrere, quedes molt en segona fila, i és molt difícil que se’n parli d’una obra que has publicat.
“Quan tu tradueixes, t’introdueixes en el món literari d’un altre autor, i és inevitable que t’acabi ressonant, sobretot si és un autor que t’apassiona.”
Parli’ns de la literatura que hi ha a les seves traduccions: aprofita a partir d’elles idees o recursos literaris?
Sí, sí. Quan tu tradueixes, t’introdueixes en el món literari d’un altre autor, i és inevitable que t’acabi ressonant, sobretot si és un autor que t’apassiona. Llavors t’adones que la teva obra va canviant, sobretot a l’inici. A poc a poc, es diu que vas trobant la teva veu, la teva manera d’expressar-te i amb la qual et sents més còmode.
Traduint qui li ha passat això?
Tinc claríssim que Silvia Plath m’ha afectat moltíssim en la meva manera de concebre la poesia, perquè és veritat que té un caràcter molt semblant a mi, i quan et sents molt identificada amb una autora i és una autora tan espectacular com ella, és inevitable que això acabi tenint a veure amb el que escrius.
Des d’un punt de vista emocional, quina és la diferència més notable que veu entre el procés de traducció i el d’escriptura?
És molt diferent: traducció i escriptura són un procés de descoberta, però una cosa és descobrir una altra persona i una altra és descobrir-te a tu mateixa. La traducció és molt més racional: tu estàs agafant un autor que ja té una obra escrita i l’estàs intentant traslladar al teu idioma, t’agradi o no el que digui i com ho digui. En canvi, el procés d’escriptura és molt més personal: a mi m’agrada molt escriure perquè em fa descobrir moltes coses de mi mateixa. Recomano molt escriure a tothom, ja no només per publicar, sinó perquè t’ajuda a entendre les coses. És com treure-ho, molt terapèutic.
Sobre Zona zero ha dit que li interessa el que passa als personatges que viuen a l’interior d’una història gran, com l’11-S. Per què?
Quan estàs dintre d’un gran moment històric, no n’ets conscient fins que el veus des de fora o al cap del temps, però no mentre l’estàs vivint. Un exemple és l’1 d’octubre: tots el recordem des d’una perspectiva molt exagerada perquè en el moment en què estava passant allò no érem conscients que estàvem fent una cosa molt històrica, només estàvem nerviosos i prou. En el cas de les Torres Bessones o Txernòbil, a mi m’apassiona pensar que hi havia gent allà dintre fent vida normal i que no eren conscients del moment que estaven vivint. M’agrada molt el concepte del límit: el moment en què la teva vida ha de canviar però tu no ets conscient encara que canviarà.
Podria, doncs, escriure un llibre sobre la pandèmia.
Sí, però tots els esdeveniments històrics s’han d’escriure amb molt de temps, s’han de mastegar, s’han de veure des de fora. En el moment emocional no es pot escriure res. O sigui, jo crec que encara no puc escriure sobre l’1-O, per exemple. No seria capaç, perquè encara no l’he entès. Quan l’entenguem, si és que l’entenem, que no sé si l’entendrem en algun moment, es podrà escriure. La gent que escriu sobre l’1-O no en té ni idea, de l’1-O, o sigui que tots aquests llibres ja els podeu llençar (riu). De l’onze de setembre per exemple es pot escriure molt, perquè han passat 20 anys. Però de l’1 d’octubre… Si fa tres anys, per favor! És que som molt poca cosa dintre de la història.
A aquests fets que menciona hi ha molta política.
És que la política és a tot arreu! Tot el que fas cada dia des de què et lleves és política: la manera com eduques els teus fills, el que esmorzes, el que menges, la manera com et desplaçes. La quotidianitat és política pura.
Què creu que ha tingut Zona zero per ser finalista al Premi Llibreter?
Jo diria que ha vingut pel tema que hi ha gent que li ha agradat molt, el llibre, i n’ha parlat. Això ajuda, perquè clar, si són persones molt concretes que tenen un cert nom dintre del món editorial, et patrocinen, diguem-ne. És un boca-orella. I això dona nom.
Com li ha afectat la covid professionalment?
Ha tingut coses dolentes i bones. De dolentes, per exemple, no vaig poder fer moltes presentacions i les estic fent ara com puc; com a escriptora, molt malament perquè, si el fet de tenir tres nens a casa no permet fer vida normal, doncs imagina’t escriure. Impossible. La part positiva, crec, ha sigut la capacitat de fer servir la videoconferència i les eines tecnològiques per portar la literatura més enllà. A les presentacions, la gent de Barcelona sempre té preferència perquè ja hi són, a Barcelona. Però pels qui no vivim a la capital, anar a tres presentacions en una setmana és perdre tres tardes. El fet de poder fer coses o veure coses via videoconferències m’evita molts desplaçaments i això és una meravella que hem descobert amb la pandèmia i trobo que no s’ha valorat prou. La part bona de la pandèmia, doncs, és que ens hem descapitalitzat de Barcelona; la part dolenta, que fins que tota aquesta situació es recuperi és una angoixa molt gran i tens la sensació d’anar perdent coses que no volies perdre. Els bars, per exemple. Sí, ja sé que són bars, però és que tenen una funció social, també. I la manera d’agrupar-nos, de fer sopars… Tot això està canviant de manera dolenta: ens ho estan imposant. Ho estan utilitzant per separar-nos i això és molt perillós. Això és la base del feixisme, perquè tu separes a la gent: si no sents les opinions d’un altre i només sents les teves i les de qui et diu el que a tu t’agrada i no et reuneixes amb altres persones, no fas coses amb altres persones. És perillosíssim, això, perquè et tanques en la teva bombolla.
Un tòpic per acabar: quina obra recomanaria per sobreviure amb esperança aquest any de pandèmia per oblidar?
Jo tinc un llibre de referència a nivell d’assaig quan estic molt desanimada: Esperança en la foscor, de la Rebeca Solnit. El recomano molt perquè parla d’això: de com utilitzen la nostra desesperança per fer que no canviem les coses, i per tant la necessitat d’esperança encara que estiguem en la foscor més gran. És un llibre molt optimista perquè explica com en certs moments de molta desesperança les coses han sortit endavant.
A nivell de literatura, de fet, es pot llegir qualsevol cosa; qualsevol cosa que sigui bonica… Jo necessito ara llegir llibres bonics, ben escrits, no només que tinguin una trama, sinó que els llegeixis i diguis: “Mare meva quina cosa tan bonica”. La bellesa és la que ens salvarà. Això és el que sabem fer bé, els humans: crear bellesa. També sabem crear molta merda i molta lletjor, però clar, la bellesa ho compensa. Qualsevol llibre de Glück és molt recomanable: Nit fidel i virtuosa és un llibre preciós, és com una obra d’art; l’has d’anar assaborint a poc a poc, li has d’anar trobant el gust.
Text: Clack | Vídeo: Carla González / Clack
