La flor perduda del xaman de K

Coberta del llibre infantil La flor perduda del xaman de K
Coberta del llibre infantil La flor perduda del xaman de K

Títol: La flor perduda del xaman de K
Escriptor/a: Davide Morosinotto
Il·lustrador/a: Andrea Guerrieri
Editorial: Bambú
Pàgines: 448
Edat: A partir d’11 anys

Títols llargs, rius i viatges com a metàfora de canvi, aventures, protagonistes, narradors corals i jocs gràfics: Davide Morosinotto hi torna per a tancar la trilogia de novel·les fluvials que va començar amb El famosíssim catàleg de Walker & Dawn i va continuar amb La deslumbrante luz de dos estrellas rojas (què passa amb la traducció al català d’aquest títol?).

La flor perduda del xaman de K ens convida a acompanyar els adolescents Laila i El Rato en la seva recerca d’una flor miraculosa que permeti salvar la noia d’una mort segura. Amistats improbables, trobades rocambolesques –de vegades, massa i tot–, persecucions trepidants i perills superats pels pèls constitueixen el contingut d’aquesta novel·la d’iniciació, amb un continent, com al Catàleg, coherentment dissenyat per Stefano Moro, ple de jocs tipogràfics, mapes, petites il·lustracions, pàgines amb canvis de color…

Com en tota bona novel·la d’iniciació, els protagonistes fan un viatge que els permetrà canviar i acceptar les circumstàncies que els ha tocat viure, però evitant els missatges de fàcil digestió i introduint-hi tota una gamma de grisos. Al llarg del trajecte apareixen secundaris també dotats d’una personalitat pròpia, que contribueixen a crear l’univers espacial i temporal que Morosinotto construeix tan bé en les seves novel·les, en concret, en aquest cas, el Perú i l’Amazònia dels anys vuitanta. Sense abusar de les descripcions, l’autor ens transmet amb vivesa l’entorn que ell mateix va recórrer per a documentar-se per al llibre.

Amb un llenguatge senzill i predomini dels diàlegs, l’única dificultat de lectura rau en l’estructura, amb tres parts dedicades a tres esperits protectors i diversos narradors identificats amb un element zoomòrfic. El joc que obliga a deduir qui parla és un al·licient més per al lector, que sent la satisfacció, a mesura que avança l’acció, de fer encaixar totes les peces del trencaclosques. Els més impacients pot ser que es desanimin davant d’aquest desconcert inicial, sumat al ritme més lent dels primers capítols, però compensa perseverar.

La bona feina de la traductora Aurora Ballester fa que el text llisqui d’una manera tan natural com l’italià, si bé hi trobem a faltar una nova correcció: entre d’altres, la pobra Laila passa a ser Laia en tres ocasions pel cap baix.

Malgrat les semblances amb la primera novel·la de la trilogia, Morosinotto torna a sorprendre amb elements originals en l’argument, en l’estructura i en el desenvolupament dels personatges que fan que valgui la pena endinsar-se un cop més en les imprevisibles aigües fluvials.



Àgata Losantos / Clijcat / Faristol

TOTES LES NOTÍCIES