La fascinant tradició dels calendaris i almanacs, a La Casa dels Entremesos

Calendaris i almanacs
Calendaris i almanacs

El temps que farà demà, les fires i mercats del cap de setmana, les festes destacades del mes, consells per a la sembra, així com dites populars i remeis naturals i fins i tot plànols de la ciutat. Tot i això que ara podem trobar al mòbil, abans estava recollit en els calendaris i almanacs. Durant el segle XIX i principis del XX, aquestes publicacions, pràctiques i de preus econòmics, van ser els best-sellers de l’època.

Ara una exposició a La Casa dels Entremesos de Barcelona convida a descobrir la història i importància d’aquesta tradició, força desconeguda. Tot i que la majoria dels calendaris han anat desapareixent, encara n’hi ha algun que ha aconseguit perdurar en el temps.

El Llunari de Bernat de Granollacs, datat el 1484 i considerat el primer text de caràcter astronòmic en català. L’Almanaque y Guia del Ampurdan para el año 1878, editat a Figueres, un dels primers calendaris urbans, que incloïa continguts pràctics com el plànol de la ciutat o informació de serveis públics. O l’Appenzelle Kalendar, editat a Suïssa, que amb 300 anys és el calendari pervivent més antic del món.

Aquests són només alguns dels calendaris, almanacs o llunaris, la major part originals, que es poden descobrir a l’exposició Per no perdre el temps, que es pot veure a La Casa dels Entremesos. La mostra proposa un recorregut per la fascinant història d’aquestes publicacions –des d’aquell primer Llunari de Granollacs fins a l’actualitat– i la seva gran riquesa temàtica: n’hi havia d’agrícoles, religiosos, instructius i morals, literaris, polítics, satírics, filosòfics, etc.

 

Els best-sellers de l’època

Norbert Tomàs, comissari de la mostra, explica que els calendaris “es fan populars amb la invenció de la impremta i arriben a totes les classes socials. Sobretot, al món rural, eren imprescindibles per les informacions pràctiques”, sobre el cultiu de la terra d’acord amb el cicle de la natura i la seva observació per fer els pronòstics del temps.

Van viure la seva edat d’or durant el segle XIX i a principis del XX, especialment a partir de la llei de llibertat d’impremta el 1856. A Catalunya es van arribar a publicar més d’una trentena de calendaris, dels quals se’n feia grans tiratges, que podien superar en algun cas el milió d’exemplars. I és que, pels seus continguts variats i pràctics, el seu format –un llibret de poques pàgines, factura rústica– i un preu econòmic, eren l’única publicació que es compraven en moltes llars, de forma que van ser els grans difusors del coneixement i la cultura.

 

El Calendari de l’Ermità

La mostra inclou prop de 60 peces originals i 8 reproduccions, corresponents a calendaris i almanacs d’aquest període.

Provenen de l’arxiu d’Edicions Morera, qui és també l’editora del popular Calendari de l’Ermità, un dels últims exponents d’aquesta tradició. Va ser el rebesavi de Norbert Morera, l’Antoni Maria Morera i Colom, qui el va crear l’any 1876. Amb el nom complet de Calendario Ermitano de los Pirineos, por el astrólogo fray Ramon, es va destacar per la seva informació rigorosa que aportava sobre astronomia i els seus consells agraris i remeiers.

Avui, tot i la transformació social (amb el canvi del món rural cap a l’urbà i l’explosió de la societat de la informació), ha sorgit un interès renovat pel camp i les tradicions (i que es reflecteix en l’auge dels productes de proximitat, el conreu ecològic, els horts urbans…) que fa que els calendaris tornin a ser ben vigents. Per a Norbert Tomàs, aquestes publicacions ens recorden “el nostre passat immediat alhora que ens connecta amb la nostra terra, amb la saviesa del món rural i amb els valors de la cultura tradicional”

 

Ens de Comunicació

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES