L’any 1939, a les acaballes de la guerra civil espanyola, en el front de batalla de l’Aragó, en un vivac a la zona de la Sierra d’Alcubierre, CSG, soldat ras del bàndol republicà, als 29 anys, va ser protagonista d’uns fets realment excepcionals, dignes de ser divulgats.

Amb més voluntat que mitjans, la unitat militar a la qual pertanyia, intentava contenir l’embat de les forces feixistes contra els pocs, dispersos i mal proveïts reductes del bàndol republicà, comandats per comissaris polítics i bona part d’ells sense formació.

La logística des de la rereguarda estava deixant de funcionar. La situació al front era crítica pel bàndol republicà. Per acabar-ho d’adobar, la intendència els havia deixat de subministrar carburant. Si bé queviures i munició en rebien, regnava mala maror entre els efectius de la unitat militar, sabedors del parany en què es trobaven. El que gosava fugir i consumar una deserció, podia rebre un tret a la nuca.

Hom estava preocupat en com organitzar una retirada a temps, patint el menor nombre possible de ferits i baixes. Sense carburant, era una missió difícil. Confegir un pla de retirada no es podia demorar per més temps car la situació, a primera línia de foc, esdevenia insostenible.

Davant els companys de files, En CSG dreçà un detallat pla per apoderar-se de carburant dels vehicles de les tropes franquistes acantonades a pocs kilòmetres, proposta que hom aplaudia però ningú s’oferí voluntari per a dur-la a terme.

En no sorgir voluntaris per a realitzar l’acció, CSG decidí executar sol el seu propi pla. La decisió rebé el vist i plau dels comandaments. Sense document d’identificació, ni pistola que el pogués delatar com a infiltrat, vestit amb roba de paisà i boina, proveït d’un entrepà, una cantimplora amb aigua, un tub de goma i un receptacle buit de 20 litres dins un sac, sense preàmbuls, totalment decidit, a les fosques, es va posar a caminar a passa, aprofitant que la nit era de lluna plena.

L’objectiu era arribar a les files enemigues i pouar carburant dels dipòsits dels vehicles militars camuflats, intentant de totes passades no ser vist. Si a l’anada l’interceptava algun control militar, els diria que es dirigia al poble veí a comprar combustible pel seu tractor, que el tenia inactiu, sense poder llaurar el tros. Si fos de tornada, declararia l’operació inversa.

Es tractava de passar desapercebut. Un cop arribat a destí, d’amagat, assegurant-se que ningú el veia, s’estirava sota un vehicle. En el dipòsit, hi introduïa un extrem del tub de goma flexible, xuclava fort des de l’altre punta i abans que el líquid inflamable li arribés a la boca, dirigia el raig a l’interior del receptacle.

Per decantació, l’hidrocarbur brollava tot sol des del dipòsit del vehicle cap al receptacle, fins omplir-lo. Amb la valuosa càrrega a l’esquena, amagada en un sac amb herba, emparat per la mitja claror de la nit, retornava sa i estalvi al lloc de partida, al cap d’unes tres o quatre hores.

Per tal de poder disposar de carburant suficient per a la possible imminent retirada dels efectius del destacament, CSG repetí l’operació uns quants cops. Hom trobava genial la repetida gesta, però mai ningú es prestà a dur-la terme en lloc de qui en va tenir la idea.

Tinc la lleugera impressió que, ara més que mai, escassegen, els voluntaris per a jugar-se la vida per una causa noble. L’escassetat crec que l’hem d’atribuir, en part, al creixent egoisme imperant en la nostra societat, però també al continuat declivi de les ideologies, que, cal dir-ho, de mica en mica ens va deixant gairebé desguarnits d’ideals.