Pot la música, i l’art en general, ser palanca de canvi i transformar socialment realitats complicades? Pot, també, trencar rols i dinàmiques de les institucions i les professionals que intervenen amb les persones que pateixen situacions de desigualtat social?
Per a en Josep Maria Aragay, integrador i educador social especialitzat en l’ús social de la música, hi ha massa clarobscurs encara per a creure en el poder transformador de l’art. Aragay -impulsor del projecte Basket Beat, amb el qual fan intervenció social a través de la música de pilotes de bàsquet, i director del Festival de les Arts Comunitàries de Catalunya- creu que es donen performances sense impacte en l’art comunitari, tal com revela, amb un to trencador i gens condescendent, al seu darrer llibre ‘La comunitat de la mort, el camí impossible cap als marges’, publicat recentment per Neret Edicions.
Fa acció educativa a través de pilotes de bàsquet. Com a educador social, què troba en la pilota per a dur a terme la seva tasca socioeducativa?
A la pilota li hem donat unes propietats que són molt interessants, ja que fa de mediadora entre els cossos de les persones. A banda, tothom té una relació propera amb la pilota, perquè està bastant incorporada en el nostre imaginari i en els nostres jocs. A banda, com a instrument musical la pilota és bastant limitada i això t’obliga que, si vols fer quelcom més divertit o més complex, t’apropis a l’altre perquè entre les dues persones es pugui aconseguir una cosa més rica.
I això què permet?
Bàsicament, apropar-se a la idea de fer música amb pilotes de bàsquet des de molts llocs. Per a mi, el més interessant és que estar en cercle i fer música juntes permet generar un context, una situació on passen coses reals. No està descontextualitzat, com pot ser l’escola, on a vegades estem fent naturals, i estudiem el barat, però no el tenim davant. Aquí treballem sobre les coses que passen i que tothom més o menys pot veure.
Quines coses es veuen?
Que una persona està parlant cinc vegades; que a una altra no li surt; està la que es defensa… Així generem un context, i això és molt potent, perquè aprenem coses no imaginant-nos situacions, sinó que les estem vivint in situ. Aquestes situacions que vivim, amb el pretext de fer música en grup i amb pilotes de bàsquet, ens serveix també per a pensar en altres coses de la teva vida quotidiana. I això és la principal potència de Basket Beat. La idea bàsica és que la gent pugui experimentar, i deformar o ampliar el seu llenguatge i les seves formes de fer.
Poseu el focus en portar la vostra intervenció a les institucions. Per què?
Clarament. Tenim una voluntat d’intervenir sobre la institució i els professionals de la institució, perquè si no acabem treballant per a col·lectius totalment segmentats, que nosaltres mateixes com a professionals i com a societat vulnerabilitzem. Com a Basket Beat treballem amb els joves de tal barri, que diuen que tenen certa problemàtica, però també volem treballar amb les seves famílies. I amb les institucions i els professionals que els acompanyen. La idea és molestar, buscar escletxes i confrontar les institucions perquè entenguin que la problemàtica social no és d’unes sinó que és de totes. Perquè totes posem el nostre granet de sorra per a fer d’això una bona merda, com si diguéssim. Per tant, com a Basket Beat hi ha una voluntat molt forta de treballar amb la institució.
I com es treballa, des d’aquest vessant artístic i rupturista, amb institucions normalment acostumades a dinàmiques burocratitzades i repetitives?
Des del malestar. Nosaltres no hem après una altra manera de fer-ho. Si fem un projecte i tothom està content, entenem clarament que no ho estem fent bé. Tant les participants, com tots els agents implicats en el projecte, d’alguna manera han de sentir malestar i incomoditat, o una espècie de trencament. De fet, la primera cosa que fem a la institució és dir-li que nosaltres no som la institució.
L’experiència en les arts comunitàries l’ha portat a publicar dos llibres. El primer ‘Les arts comunitàries des de l’educació social’ (2017), diu que volia “definir i sistematitzar”. Aquest nou ‘La comunitat de la mort’, pretén “confondre i destruir”. Què li ha passat aquests darrers anys?
Com moltes entitats i moltes companyes, ja porto vint anys en l’àmbit social i cultural. Amb Basket Beat gairebé són quinze anys, i d’alguna manera, tinc l’experiència de ser feliç i estar al servei dels altres, de creure’t molt la teva feina. A la vegada, però, em sento desenganyat amb les coses que veig al voltant. Hi ha una cosa que em passa, i que em genera tristesa i insatisfacció, i és que no em crec moltes companyes o projectes a qui escolto. Tots fem coses molt bé, evidentment, però em costa aquest reconeixement cap als altres, i té a veure amb el fet que penso que no estem fent les coses bé.
Per què?
Crec que la nostra performance com a educadores socials és molt més gran i exquisida que la nostra pràctica. Ens hem professionalitzat molt, però crec que la professionalització de l’àmbit social és l’eina principal del sistema per a excloure els activismes i el posicionament polític. Nosaltres acabem treballant per a tenir un sou. I què fem amb la nostra feina? Això és secundari.
Algunes idees per a canviar tot això que no li agrada?
Amb el llibre intento fer una crítica que en tot moment et fa senti en un lloc en fals. He provat de problematitzar totes les coses que crec que estem fent malament. I ho he fet des d’una mirada personal, però també des de la ciència-ficció. Amb una barreja molt estranya i poc habitual pel que fa a l’escriptura, fent una crítica que pot ser absurda, plena de mentides i confusions, perquè no sàpigues realment que és bo i que és dolent. Per altra banda, acaba amb antipropostes poc de moda: per exemple, com a educadora, ser més odiada que estimada; una pràctica que veiem poc, perquè treballem bastant per a ser estimats.
Al llibre menciona que molts projectes que es dediquen a la comunitat es desenvolupen de forma molt individual. De quina manera es poden obrir aquests projectes realment a la comunitat i a les necessitats reals de les persones que hi participen?
Un company, l’Hugo Cruz, parla de figurants comunitaris més que de comunitat, en el sentit que la comunitat és allò que en cinema es coneix com un figurant. Una persona que necessitem. Nosaltres necessitem a l’altre i no és que vulguem treballar per l’altre. Gairebé batallem entre nosaltres per les persones que participen dels projectes. Tot parteix en el fet que el finançament no dona suport a què la comunitat hi sigui.
També diu que el treball en xarxa és una utopia. Per què creu que no és real?
Jo no sé si una utopia, però sí que crec que no treballem en xarxa en l’àmbit professional. Ens costa molt agrupar-nos. Quan ens agrupem és perquè hi ha uns diners per compartir. Quan no hi ha uns diners, cadascú es preocupa de les seves coses. Només a Barcelona som 100 entitats d’art i acció social i totes ens presentem a les mateixes convocatòries, i pensem en un tipus de projecte similar. Estic segur que el que ens queda d’inspiració és anar a allò no professional. Hi ha moltes experiències d’ajuda mútua, xarxa i comunitat, però fora de l’àmbit professional. Personalment, estic desencantat de l’àmbit professional.
Diria llavors que en aquest context és difícil que l’art o la cultura sigui realment un motor d’emancipació?
Clar, és que això ha calat molt i té molta força: l’art és transformador, i pot ser la millor eina per a treballar amb les comunitats… Sense entrar amb el que passa quan vas al teatre o quan escoltes música o estàs fent un dibuix, ens en queda molt perquè l’art sigui mobilitzador. I no en tinc ni idea de com es fa. Però sí que amb aquest llibre intento reflexionar sobre algunes possibilitats.
Per Text i vídeo: Social.cat